S'atansen les eleccions municipals i la gent que hi ha al capdavant dels ajuntaments es troba amb un obstacle creixent: la dificultat per integrar persones noves a les llistes. Trenta cinc anys enrere, quan es van crear els ajuntaments democràtics, la profusió de llistes i l’abundància de candidats era un senyal unívoc que hi havia ganes de política. Avui és al revés. I l’absència de política ja sabem a qui deixa les regnes, al mercat o, dit de manera més concreta, als interessos dels més forts o de qui disposa de més mitjans per imposar-los. La imatge de la política s’ha malmès tant –i en això també hi han tingut alguna cosa a dir, no ho dubtem pas– que hi ha una desmotivació gran per a la gestió dels afers públics.

La necessitat de persones al capdavant d’un ajuntament és igualment necessària perquè en un poble –i encara més si és petit–, la relació entre una bona gestió i la qualitat de vida de la gent és directament proporcional. Per tant, convenen persones que s’ofereixin amb criteri i vocació, però hi ha factors diversos que ho compliquen, i principalment la visió que se n’ha anat creant, viciada per la política de les altes esferes i els casos luctuosos que han ocupat el protagonisme mediàtic dels darrers anys. Es cregui o no, en política local, la dedicació i la voluntat de servei al poble és la regla general, i les males arts en són l’excepció. Altra cosa és l’encert, que hi pot ser o no i que és la fase següent a superar.

Aquesta problemàtica és especialment dramàtica als pobles més petits, en què la falta de massa crítica fa que sigui més difícil incorporar gent a les llistes, i no en parlem de trobar candidats... Potser amb uns ajuntaments més oberts al llarg dels quatre anys, més permeables de cara als ciutadans que posteriorment es poden implicar més activament..., es pot començar a capgirar aquesta tendència. Una realitat que, arribats a l’extrem, ens du a pobles en què qui hi ha al capdavant plega per cansament, sense relleu aparent; o aquells altres que es perpetuen per falta d’aspirants. Dedicar una part del temps als afers de la comunitat és quelcom lloable, habitual i gairebé rotatiu en una societat sana i madura.