Una associació d’empresaris del Penedès i el Garraf ha publicat aquests dies el rànquing de competitivitat territorial que elabora cada any, des del 2005. I, com passa amb tots els rànquings, és carn de titulars. Per al periodisme, els llistats i les dades en general són molt llaminers, perquè permeten fer notícies atractives o cridaneres amb certa facilitat. Que si un va primer, que si l’altre va últim, que si s’ha millorat o s’ha empitjorat respecte altres anys, etc. La combinació d’intepretacions és múltiple. Però és evident que no ens podem quedar amb els titulars o amb un cop d’ull a la llista i prou.

El rànquing d’aquests empresaris, per exemple, situa les Garrigues entre les últimes posicions, al lloc 37 de les 41 comarques catalanes –fa referència al 2014 i encara no s’havia constituït el Moianès. Una lectura apressada pot abocar a interpretacions derrotistes o, pitjor encara, a voler escalar posicions agafant de referència les comarques del capdamunt. Una lectura més atenta, però, obliga a veure amb quins criteris es defineix el rànquing, quins paràmetres es tenen en compte i quins no i, d’aquests, quins s’adaptarien al nostre territori i quins no. En aquest sentit, s’hi parla de densitat de població, de recursos educatius i formatius d’alta qualificació, de disponibilitat de sòl industrial o de concentració d’infraestructures de transport. De millores en algun d’aquests aspectes ja en fan falta aquí, però sacralitzar uns factors que difícilment seran mai assolibles a comarques com la nostra o que, no ens enganyem, responen a un determinat model econòmic metropolità, més que marcar-nos un full de ruta ens pot endinsar en una confusió i una frustració constants.

Portem anys parlant de posar en valor el patrimoni, de difondre la gastronomia, d’apostar per un desenvolupament rural arrelat a una identitat i una cultura, seguint l’estel·la de comarques similars a la nostra com el Priorat, la Terra Alta o algunes de les de muntanya i, si mirem el rànquing de competitivitat, resulta que justament aquestes estan per davall nostre. És obvi que alguna cosa no quadra. Potser aquests territoris estan a anys llum de competir amb el Barcelonès o el Vallès Occidental, però cal que ho facin? És més, al país com a conjunt li convé una cursa territorial vers un sol camí o, divers com és, li convé més l’especialització, la diversificació de fórmules i, per tant, d’oportunitats?