Alguns han decidit que perquè puguin sortir més els números del canal Segarra-Garrigues cal ampliar l’àmbit de la Denominació d’Origen Protegida (DOP) les Garrigues a totes les comarques de Ponent. Així, qualsevol olivera que es planti gairebé a qualsevol punt de la geografia lleidatana i, sigui quina en sigui la qualitat, ja partirà d’un segell. No partirà de zero. Si demà, un emprenedor de Vinaixa decideix fabricar cotxes i pot fer ús de la marca Renault, sempre li serà més fàcil que vendre’ls amb la marca Garrigues (per dir-ne algun). I si, algun dia, hi ha un boom del tubercle, hi hauria d’haver inconvenient a ampliar la Indicació Geogràfica Protegida (IGP) Patata de Prades a tota la província de Tarragona o de Lleida, si cal?

Com arribem a aquesta situació? Hi ha dos detalls previs que cal tenir en compte:
a) la inversió del canal s’ha fet sense mirar prim, amb un sobrecost del 80% que quasi dobla el pressupost inicial, i l’ha executat un entramat de grans empreses constructores catalanes i espanyoles (les de sempre, bàsicament); i b) aquest mateix entramat d’empreses és qui, curiosament, després va rebre l’adjudicació de la gestió de l’aigua per als propers 30 anys.

Ara es troben, ja sigui per la repercussió de l’obra sobre l’alt preu de l’aigua, ja sigui per unes dotacions d’aigua sobredimensionades, ja sigui perquè el canal ha arribat tard, que els pagesos responen al ralentí. Aquests, a més, són molts i sumar hectàrees un a un és costós. Solució triada? Tirar pel dret i anar a raure als grans latifundistes. S’ha considerat que la producció d’oli, mecanitzable i amb aportació d’aigua, pot esdevindre un conreu intensiu i amb un mercat potencial, en què les corporacions agroindustrials veuen possibilitats. I són aquestes grans corporacions les que des de l’empresa gestora de l’àmbit del Segarra-Garrigues –amb l’empenta de la Generalitat, no ho oblidem–, s’ha resolt que integraran superfície en massa, i faran viable la inversió. A la zona ampliada dins el perímetre Segarra-Garrigues, avui quasi no hi ha olivera. D’aquí uns anys, segurament sí.

El problema de tot això, és clar, el tenen els qui ostenten el segell, que han batallat diferents generacions per singularitzar un producte al voltant del qual gira una part important de l’economia de les Garrigues. La gran infraestructura del país del primer quart del segle XXI ha de ser viable a costa que els garriguencs dilueixen la seua marca i venguin més barat? Qui va fer els números?