L’aparició d’una creu de terme a les Borges Blanques que es creia perduda és un fet a celebrar. Què hi feia, tants anys guardada?, ens podem preguntar. Però també ens podem preguntar què se n’hagués fet si no l’hagués guardat aquest veí? La resposta, segurament, la trobaríem entre la runa de l’abocador. Quant patrimoni hi deu haver a les Garrigues, i de molt més valor i tot, conservat en cases i magatzems particulars? Bé que ho saben al Centre d’Estudis de les Garrigues, per exemple, gràcies als treballs del qual es van rescatant documents i recosint històries locals. O bé que ho saben també a l’Espai Macià de les Borges, des del qual també es van recuperant, ja sigui per la inquietud i perseverança de qui el coordina, ja sigui per donacions. O, un altre exemple, els reculls de fotografies històriques que fan cada any dos particulars als Omellons, a qui entrevistàvem recentment. O el projecte que comença ara a Fulleda de recull de material gràfic per publicar en una web. O les digitalitzacions d’arxius parroquials que s’han anat fent a diversos pobles de la comarca. A poc a poc, sembla que en els últims anys hem avançat, sobretot en l’àmbit de la conscienciació, però encara estem lluny de valorar com cal els elements de memòria col·lectiva.

En aquest sentit, és obvi que la manca d’un Arxiu Comarcal, com existeix a totes les altres comarques de Catalunya, és un autèntic llast. A part de la seua funció social, l’existència d’un espai adequat de preservació, estudi i difusió del patrimoni local i comarcal de ben segur que contribueix a augmentar el coneixement de la pròpia història, la consciència del valor de les coses i, no menys important, un bon estat de conservació dels elements a preservar. Tots els anys que hem estat sense l’equipament són anys que perdem en coneixement, conscienciació i difusió i que guanyem en risc de pèrdua, extraviació o deteriorament de materials valuosos.

Per sort, en paral·lel a algunes actituds predadores de patrimoni, hi ha molta gent a les Garrigues que, amb més o menys afany historicista o conservacionista, guarda coses a casa, a les calaixeres, a les golfes, als cellers o fins i tot en petits museus rurals locals. D’una banda, és enormement positiu que se salvaguardi tot això però, de l’altra, algun dia –i molt especialment quan existeixi l’Arxiu– caldrà que encetem el debat de com combinem una bona conservació i difusió de caràcter global i institucional amb els petits arxius particulars, valuosos però fràgils i inaccessibles al públic general.