Ens escarrassem a posar el topònim “les Garrigues” darrere del nom del poble (Cervià, Granyena...), a batejar canals i olis –i periòdics com aquest -, i a configurar uns límits territorials que, malgrat tot, són ben imprecisos. De fet, tenim uns quants pobles que pertanyen administrativament al Segrià, i també existeixen proves d’adscripció a altres indrets: hi ha documents encapçalats amb un “Les Borges d’Urgell” i pendons de corals que parlen de “Vinaixa, passerell de la Segarra”. I els de Juneda, tot just fa trenta anys, reclamaven ser capital d’una nova comarca, el Baix Urgell.

En termes de dimensió històrica, tot això és irrellevant. Garriguencs o no, d’aquí a un temps, ningú no se’n recordarà de nosaltres. La Història demostra que l’únic grup humà que perdura és el de les ciutats. Ni tribus, ni clans, ni nacions.
Algú sap què se n’ha fet de l’Epir, pàtria d’Olímpia, mare d’Alexandre el Gran? I del regne de Núbia, veí del d’Egipte? O més modernament, del poderossíssim Califat de Còrdova, o del mil·lenari Imperi Bizantí?

Acostant-nos a casa, què se n’ha fet dels ilergetes o dels lacetans? I si mirem a fora i cap a èpoques ben modernes, trobarem que xeroquis i apatxes han desaparegut del mapa per deixar pas als poderosíssims –i ben recents, tot just 235 anys de vida- Estats Units d’Amèrica.

En canvi, l’Atenes de Pèricles, la Jerusalem de Jesús, la Samarcanda del mateix Alexandre, les Barcino i Tarraco i Ilerda dels romans, o la més moderna Nieuwe Amsterdam reanomenada New York perduren i perduraran pels segles dels segles. Condemnats com estem a la ignorància futura, siguem vius: gaudim del dia –i del gentilici- mentre ens sigui permès. I no per això deixeu de parir nous garriguencs!