En pocs mesos, la Comissió Europea ha d’establir els fonaments de la nova Política Agrícola Europea, que s’iniciarà el 2013. La darrera reforma de la PAC, amb la creació de Drets de Pagament Únic, de caràcter temporal, basats en el passat, va donar a conèixer les desigualtats entre pagesos, tot generant la “Tempesta Perfecta”, per acabar un model de finançament. Els tradicionals grups de pressió, als que s’han adherit la majoria de sindicats agrícoles, han fet les seves propostes per tal de conservar una PAC amb drets de pagament únics, retornant al ara ja impossible proteccionisme, augmentant els pressupostos. El mateix Parlament Europeu ha presentat una proposta impossible amb l’objectiu de contentar tothom, ecologistes inclosos. Un element que sovint s’oblida és que a Catalunya el 50% de pagesos no gaudeixen de drets de pagament únic. Mentre a les Garrigues prop del 75% de pagesos disposa de drets, al Baix Llobregat o Maresme només en reben el 3 i el 5%, ja que la gran majoria de pagesos es dediquen a l’horta, la fruita o la vinya, que no tenia ajuts directes. A nivell europeu, agreujat per la incorporació dels nous estats, la distorsió és encara més dramàtica. No es pot acceptar que, com passa a Espanya, algú disposi de drets de més de 1.500 euros/ha, degut a allò que produïa en el passat i, a més, sovint ja no és agricultor i al seu cantó mateix hi hagi pagesos que no cobren res o menys de 100 euros/ha. És per això que es preveu que els drets de pagament únic tendiran a ser lineals, seran cada vegada més “verds”, relacionats amb el territori, el canvi climàtic, la defensa de la natura, els espais protegits o qualsevol altre element que la societat consideri servei públic. Fins ara hem parlat del que s’anomena primer pilar de la PAC, que senzillament serà transformat en un element ja no productiu, sinó territorial. Pel que fa al segon pilar, sempre postergada a un molt reduït segon nivell, s’espera que millori en la seva dotació econòmica i es concentri en accions per la millora de la competitivitat d’una agricultura que necessita enfrontar-se amb els grans productors mundials. Els ajuts al desenvolupament territorial, que beuen sovint dels ajuts destinats a l’agricultura, haurien de ser alimentats pels fons ja previstos en els capítols corresponents. En resum, ja és hora en que els sindicats agrícoles, atrinxerats conjuntament amb les seves administracions en la defensa de privilegis històrics i polítiques desfasades, haurien d’anar proposant mesures més reals, més justes, dibuixant un nou marc de defensa d’un sector cada vegada més dinàmic, però amb greus problemes per defensar-se en front de la globalització. No podem fer el ridícul de reclamar el retorn del intervencionisme en les importacions i proposar el lliure mercat per les exportacions. És important no perdre el temps, cada sector hauria d’establir models per construir xarxes de seguretat, en un mercat internacional subjecte a oscil·lacions permanents, però també cal ser conscient que cal agrupar les explotacions per tal de ser més presents en el mercat i prendre decisions que orientin les produccions tot participant en el seu finançament. Ja sabeu que qui paga decideix. Tot això sense oblidar que estem passant una greu crisi financera i que el nou comissari d’Agricultura prové d’un país de l’est i que la Comissió Europea, pel que fa als ajuts els directes, els va, senzillament, humiliar.