Quan el 1993 vaig guanyar plaça a Toronto m’hi va rebre Joseph Gulsoy. Aquest catedràtic armeni nascut a Turquia el 1925 parla el català amb deix valencià. A mi em va oferir el seu despatx, d’on em donava els llibres que volia i sovint em duia a dinar a casa seva. El despatx era ple de fotos del seu mestre Joan Coromines, que ell venerava com un pare d’ençà que s’hi va doctorar a Chicago. En una foto es veia un Coromines jove enfilat als Andes, en el seu exili argentí. Ara hi continuava treballant en l’Onomasticon Cataloniae, els noms de lloc de les terres catalanes. A les vacances jo duia a Coromines els articles per a l’Onomasticon redactats per Gulsoy. Els acadèmics savis i de bon cor com aquest veuen pares en els seus mestres i fills en els seus deixebles; jo durant un parell d’anys vaig tenir l’honor que m’afillés, passant així a ser nét del gran Coromines, com em feia broma sovint. Ara he rebut noves de Toronto: un cotxe ha mort la dona de Gulsoy, que ell cuidava arran d’una embòlia recent. I el trasbals m’ha dut per associació de paraules al trosset de la Vall de Melons que el meu repadrí Ponon mort jove el 10 de novembre de 1910 va llegar a un orfe adolescent. Gulsoy aclaria que els ‘melons’ eren ‘teixons’ en català medieval; i viatjàvem de memòria fins a Matxerri, on fent-hi de guarda aquell repadrí dissortat havia trobat 6 cadells de llop, un nom que confon el llatí tardà de ‘maceries’ (tàpies) i l’àrab ‘matjar’, lloc de parada. Continuo rumiant meravellat la dedicació d’aquest savi per aclarir d’on venim als que som tan poca cosa.