Qui per moure’s utilitza el tren o ho ha fet en algun tram de la vida, sap fins a quin punt n’és de deficient el servei que ofereix RENFE a les línies regionals com la que comunica les Garrigues amb Lleida i Barcelona. N’és una prova el constant decrement d’usuaris que ha anat experimentant el trajecte. A finals dels 90, quan el Ministeri de Foment comandat pel PP aprovava els trams del Tren d’Alta Velocitat a Catalunya, es va obrir un debat que malauradament no va fer forat: Alta Velocitat o Velocitat Alta? O el que és el mateix, traçats nous per assolir 300 km/h, o reconversió i doble via a la xarxa per arribar als 225 km/h. Quan es començaven a assentar les bases de la crisi que ara patim, naturalment va primar l’opció cara, i encara s’ho saben millor els sempre habituals beneficiaris de la gran obra pública espanyola. Recentment una delegació nord-americana visitava la xarxa TAV espanyola i és de saber la seva conclusió: això és de rics! Cap línia d’alta velocitat espanyola, està amortitzant la inversió i només la Madrid- Barcelona, s’atansa a cobrir els costos d’explotació ordinària. Per situar-nos, sols a països com el Japó, amb grans connurbacions urbanes, s’assegura el retorn d’aital inversió, no és el cas dels EUA ni la major part d’Europa. En un pla més terrenal, en el moment en què es debatia tot plegat, els alcaldes articulats al voltant del llavors dit Manifest de Poblet, pressionaven per incrementar les compensacions als municipis per part de l’organisme gestor, ADIF, reclamant, entre altres, millores a la xarxa de trens regionals. Deu anys després, i més enllà de millores puntuals a les estacions, la freqüència, nombre i règim de trens regionals és idèntica o lleugerament inferior. Una assistència inferior no és imaginable de manera que, si amb el traspàs de la línia Barcelona- Valls- Lleida, s’aconsegueix almenys un servei comparable als dels Ferrocarrils Catalans, sigui benvingut. Perquè, no ens enganyéssim: la falta d’usuaris no és per cap especial desinterès. Se soluciona amb les freqüències adequades.
Editorial