Tothom proclama que el món s’encamina indeturable cap a l’economia de la Sostenibilitat –entre altres coses, perquè no hi més remei, si volem continuar habitant la Terra. Diem que cal consumir menys, i reciclar i reutilitzar, i bla, bla, bla. Però quan ens toca de prop, llavors adoptem la postura del perfecte hipòcrita, capaços de defensar conceptualment una cosa i de fer, a la pràctica, la contrària.

Hi ha la qüestió dels residus. Les societats generem brossa per un tub. Brutícia cada vegada més diversa i sofisticada: des de pneumàtics a bateries, des de runes a envasos de tota mena. I és una escalada que sembla infinita: cada vegada acumulem més coses. Quants aparells electrònics tenim a casa: ordinadors, càmeres de fotos, televisors, reproductors de mp3...?
La paradoxa –la hipocresia del cas- és que volem de tot i que tot funcioni, però ens costa assumir els costos inherents al benestar. Volem productes però no volem residus. Volem que no hi hagi talls de llum, però que el rebuig nuclear se’ls quedi un altre.
Aquí hi ha una gran oportunitat de negoci: les empreses relacionades amb la gestió de residus són de les poques que floreixen actualment, i només cal veure com les grans companyies diversifiquen cap a aquest sector de l’activitat: les constructores concursant per les concessions de recollida de brossa urbana, o les fàbriques de ciment cremant subproductes enlloc de petroli en els seus forns.

A les Garrigues hi ha dues condicions favorables per a implantar empreses relacionades amb la gestió de residus: espai i bones comunicacions. Només falta decisió. Potser sona malament, però no és el mateix un negoci de (basat en la) merda que una merda de negoci.