Entre les sortides dels diumenges al matí, amb els companys de Set de Pedals, i els dies extra, especialment en els períodes vacacionals, sobretot a l’estiu, molt probablement al cap de l’any faci uns 3.000 quilòmetres en BTT. Però us vull confessar una altra cosa dels meus hàbits esportius, cosa que espero no sigui assenyalat per sempre més: també jugo a pàdel, sí, aquests any ja en farà quatre que en soc jugador. I dic això perquè he denotat que a la nostra comarca, i en relació amb aquest esport, no hi ha terme mitjà, o n’ets seguidor i practicant, o l’odies a mort.

D’entrada, pel que s’està veient en els últims anys, n’hi ha més dels primers que dels segons, ja que els adeptes, especialment en aquest últim lustre, han crescut de forma exponencial i a un ritme geomètric. Cal fer especial incidència en l’increment d’exercitants infantils, amb una veritable escola de futurs valors d’aquest esport, però també de forta consolidació en l’àmbit femení. No solament s’han incrementat les pistes d’ús, sinó també l’afegitó de noves poblacions a aquesta fal·lera. Cal recordar que aquí poc, Cervià, entrarà en el circuit de localitats garriguenques que compten amb aquests camps rectangulars de 10 metres d’amplària per 20 de llargària i qui sap si no en seguiran d’altres.

Podem parlar que els garriguencs som padelmaniàtics?
La veritat és que encara no podem fer un estudi sociològic prou acurat que ens permeti respondre aquesta pregunta, tot i ser un fenomen important i d’impacte a la comarca, en aquests moments no podem tenir tots els ítems d’anàlisi degut al poc temps d’arrelament. Malgrat això, sí que tenim certes pistes de cap on van els trets gràcies a un primer estudi fet per la Giulia Suñol, La febre del pàdel. L’impacte a les Garrigues, on demostra que més de la meitat dels que hi juguen són dones; que la majoria de gent que hi juga ho fa d’entre 2 i 5 anys; que ho fan perquè és un esport molt interactiu, fàcil i que millora l’aspecte físic però també el relacional i que presenta una important projecció, d’entrada sense veure’n el sostre.

En tot cas, i amb el risc que no sigui criticat abocadament, és un esport que recomano fefaentment perquè és del tot assequible i accessible a totes les edats, engrescador i distret, de desgast moderat, de desplaçaments curts, que permet fer créixer l’autoestima i, entre d’altres més en relació amb l’aspecte de desenvolupament físic, també permet establir relacions de complicitat i estratègia amb el company o companya de joc. Això sí, té un aspecte negatiu amb el qual malauradament haurem de conviure per sempre: que el va posar de moda l’ominós José M. Aznar.