L’hivern no ha començat i ja hem tingut ració extra de broma. Des de finals d’octubre, la broma plana i pixanera envaeix la salvatge garriga. Esborra els masos, camufla bèsties i plantes, difumina els fanals dels pobles. Rega els sembrats, amara els olivers, perleja els vidres de les ulleres.

Viure en un núvol no sempre és plaent. És avorrit, fred i posa de mala llet. N’hi ha que quasi no surten de casa –o del cafè. Els que van al defora, duen més capes que una ceba. I els que no poden aguantar més, fugen a la muntanya, a la mar o a qualsevol lloc on faci bo.

Arriba un moment en què sembla que la broma no s’hagi d’acabar mai més. Quan fa uns dies que el sol no es veu ni en forat ni en finestra, no costa gaire que a un li caigui l’ànima als peus. I el pitjor de tot és quan la boleta del sol s’insinua a darrere de la bromada, però no la pot acabar de rompre. Això d’oferirte la pastanaga i enretirar-la a l’últim instant, encara ensorra més.

Però arriba un dia en què la broma s’esquerda. Els feixos de llum la fendeixen, l’escalfen, la fonen. Els grumolls de broma fugen, agonitzen, moren i desapareixen. I, per fi, torna sortir el sol.

Perquè sempre torna a sortir el sol. Sempre. Llavors, la terra respira i recupera coloret. I les persones poden contemplar el paisatge fins a l’horitzó. Perquè no hi ha bé que duri ni broma que no s’acabi.