Presumim de tenir el millor oli del món. És cert i ho saben, i per això s’aprofiten de la nostra incapacitat de fer pinya i la manca d’un pla estratègic conjunt.

Sabem on volem anar? Alguns ho tenen molt clar, la majoria s’encallen en una resignació esdevinguda un clixé. El problema tots el coneixem. La solució potser passa per donar el tomb a la situació i transformar allò que ara identifiquem com a inconvenients en trets característics d’identitat.

Tenim clar que vendre cisternes d’oli a Itàlia ens acaba perjudicant greument, però si volem que el nostre oli es distingeixi de la resta, que també es ven al detall, no ha de ser només per les seves propietats. Hem de transmetre aquell esforç que li doni el plus, aquells camps de bancals que caracteritzen la comarca de la resta de produccions intensives, aquells pagesos que, dia rere dia, surten de casa quan es pon el sol i arriben gelats quan és de nit, aquells que es juguen la vida amb els tractors entre la boira, per camins fangosos i carreteres estretes cap al molí, que combinen sarpetes, sacs... els set dies de la setmana.

En la societat actual, el consumidor potencial tendeix a comprar deixant-se portar pel preu, la presentació i l’experiència o història que ven el producte. La qualitat importa, però no n’hi ha prou. En el món del màrqueting les històries que motiven el consumidor es dissenyen a mida, s’intensifiquen, s’exageren... I no ens adonem que, en el nostre cas, la història és més real i veritat que cap altra?

Ja fem tard si volem competir amb grans empreses i la tecnificació que arriba. Els supervivents haurem de decidir entre invertir per posar-nos al mateix nivell de producció, ser engolits per aquests o desenvolupar la capacitat de transmetre al món qui som, què hem estat i què volem continuar essent i ens fa especials.