Tot i que se’n parla molt, i més que s’acusa, l’estupidesa ha estat poc estudiada. De fet, no va ser digna de catalogació fins que el 1973 s’hi va posar a fons el prestigiós economista italià Carlo M. Cipolla. Per Nadal, va regalar a les amistances un llibre que havia escrit per a l’ocasió, titulat Les lleis bàsiques de l’estupidesa humana. Segons ell, n’existeixen cinc, de lleis. La primera: “Sempre, i inevitablement, tots subestimem el nombre d’estúpids en circulació” (semblen “racionals”, però aviat ens adonarem que són estúpids). Segona: “La probabilitat que una determinada persona sigui estúpida és independent de qualsevol altra característica seva” (igual que hi ha homes i dones, existeix una proporció constant d’estúpids). Tercera, i fonamental: “Una persona estúpida és aquella que perjudica una altra persona o un grup, mentre que ella mateixa no hi guanya res o, fins i tot, hi perd” (actua com un perfecte estúpid). Quarta: “Els no-estúpids sempre subestimen la capacitat de fer mal dels estúpids. En particular, els no-estúpids constantment obliden que tothora, pertot arreu i en qualsevol circumstància pactar o associar-se amb estúpids sempre acaba essent un error costosíssim.” Segur que us ha passat alguna vegada, oi? Cinquena: “Els estúpids són les persones més perilloses” (més que els delinqüents).

Els estudis de validació posteriors a l’assaig de Cipolla conclouen que l’estupidesa humana pot condicionar el destí dels països. Així, les nacions que prosperen tenen una majoria intel·ligent que compensa l’alt poder destructiu d’una minoria de ciutadans estúpids. Pel que es veu fins ara, a Catalunya la majoria intel· ligent, i cívica, va progressant en el seu camí de llibertat. Ho espatllaran quatre estúpids?