L'estiu arriba i estem obligats a planificar l'interminable estiu dels fills (en masculí com femení). Si són adolescents, qui no ha pensat en enviar-los una temporada ben lluny, a estudiar anglès. Una possibilitat que, emportats per l'entorn, també hem valorat a casa. Sembla que si no envies els fills a Anglaterra els discrimines, ara el recurrent "serà dels pocs que no hi va", i en el futur: "Els meus fa dos anys que hi van. Si no sap anglès, el teu no trobarà feina, i el meu sí." Amb la pressió, costa dir que no a certes coses. És imprescindible gastar-se de dos a quatre mil euros per quinze dies, tres setmanes d'anglès? La cultura no té preu, però calen moltes hores de feina per guanyar tants diners, i tot requereix un equilibri.

Per altra banda, realment aprenen anglès? La sacsejada de viure a l'estranger sense progenitors els aportarà moltes experiències encara que, d'anglès, què voleu que us digui. Estudiaran unes hores diàries a classe amb un professor nadiu. El mateix que podrien fer aquí. I, com aquí, excepte unes hores, parlaran català entre ells, perquè els cursos estan atapeïts de gent nostra (de fet, marxen d'aquí en grup). Em temo que aquesta moda d'enviar els fills a l'estranger és fruit d'una orquestrada campanya en què pocs paguen i molts hi guanyen: mitjans de comunicació, acadèmies d'idiomes d'aquí i les angleses (o americanes), residències i famílies que hostatgen estudiants, companyies de viatges i d'assegurances, etc. No sé si els nostres fills trobaran feina si no dominen l'anglès, però segur que no progressaran com a persones si no saben història, física i biologia. I, en vista dels resultats acadèmics generals, potser seria millor que reforcéssim aquestes assignatures i, pel que costa un curs d'anglès a l'estranger a un de sol, gaudir d'unes bones vacances en família.