Durant els anys que vaig estar vivint fora de la comarca, vaig sentir una i una altra vegada, amb una i una altra veu, fermes prediccions de no retorn. De què treballaria aquí si ningú em veia fent de pagesa? I és clar, venint de la gran ciutat, la limitada oferta d’oci segur que m’avorriria. Perquè aquí “no hi ha res per fer”. A més, amb la llibertat amb què m’havia acostumat a viure, al poble m’ofegaria.

Dec ser molt valenta (o imprudent), perquè malgrat tots els mals presagis, vaig decidir tornar. D’això ara en farà més d’un any i de moment, he sobreviscut.

Mama, tranquil·la, que he trobat una feina que m’agrada i que em permet viure tranquil·la. La meva implicació com a voluntària i activista en diferents causes a escala local i nacional continua essent d’alt rendiment. És més, al poble he tingut l’oportunitat de generar iniciatives que a la ciutat ni em podia plantejar. El temps que em queda per fer vida social és tant o menys que el que tenia a la capital. Per tant, si vaig menys al teatre, no és perquè estigui lluny, sinó perquè tinc altres coses que em treuen el temps per anar-hi. I com jo, tants d’altres que podrien aixecar la mà; cadascú amb la seva pròpia història.

Dic això, perquè deixem de creure i de presagiar que els joves amb inquietuds no tornaran al poble i que aquí no hi ha res per fer. Perquè si ho anem difonent, potser algú encara s’ho creurà i seria una pena.

Perquè al poble és on més tot està per fer i on més tot és possible.