Grans projectes amb diners públics que neixen sense plans de viabilitat sota el braç, polítiques d’inversions en infraestructures per damunt de les necessitats i carreteres sense cotxes, aeroports sense avions i equipaments culturals sense públic. No s’entén. O sí que s’entén...

Les respostes als despropòsits a què tant acostumats ens té l’administració les trobem responent què hi ha darrere de cadascun d’aquests grans contractes de concessió d’obra pública. Qui en surt beneficiat? Qui n’assumeix el deute quan aquestes es revelen ineficaces? Se’n desprenen responsabilitats polítiques? De tots aquests casos, un dels més flagrants en aquest racó de país és l’aeroport d’Alguaire que, amb boira o sense, va sumant pèrdues i perdent usuaris. La Diputació de Lleida, però, va aprovar la setmana passada una moció “per a la competitivitat de l’aeroport” que demanava més inversions per “incrementar el nombre de companyies que hi operen”. És a dir, fer més gran el despropòsit sota la lògica que amb més inversió se’n milloraran les prestacions. No n’aprenem. Res de posar en dubte la infraestructura o, almenys, demanar estudis de viabilitat que en determinin el futur. Els arguments eren, de fet, del tipus: “Lleida es mereix un aeroport” o “tothom en té i aquí no podem ser menys”. Construir i donar vida a infraestructures ruïnoses per les motivacions que es desprenen de les preguntes que feia més amunt i vestir- ho de discursos com aquests és vergonyós. El que es mereix Lleida és polítics responsables i seriosos que no centrin la seva activitat en la concessió de macrocontractes de ciment i quitrà, sense analitzar-ne la viabilitat.

Deixem de fer canals, vies, aeroports i llotges perquè ens ho mereixem o som els únics que no en tenim i deixem d’exigir quitrà perquè de Tarragona a Donosti el tram que passa per casa nostra sigui l’únic que resti per cobrir. Pensem si cal, estudiem-ne la viabilitat i valorem si hi ha opcions millors. Si llavors resolem que sí i només llavors, endavant. Lleida s’ho mereix, les Garrigues també.