Si tot va com el consistori preveu, Alfés tindrà piscina municipal abans del proper juliol i deixarà Sunyer com a únic municipi garriguenc sense aquest equipament. Quan un ajuntament afronta el repte de construir unes piscines afloren molts dubtes i, mentre uns ho celebren, altres en reneguen i clamen contra la despesa que suposarà una instal·lació a la qual es donarà ús tres mesos l'any.

No hi ha dubte que unes piscines donen vida als estius dels pobles. Dins i fora de l'aigua, al bar, a la gespa i a la terrassa, són font de vida social, seu d'activitats i punt de trobada de petits i grans. Per contra, l'ús que es dona a la bassa d'aigua serà del tot pobre i l'afluència de gent, fora de les hores punta del cap de setmana, més aviat escassa.

Des del punt de vista de la viabilitat econòmica, no hi ha lloc per al dubte. L'obra implicarà un cost irrecuperable i només les subvencions en permetran l'obertura estiu rere estiu. A això s'agafa aquell que vol justificar-la adduint que, en realitat, no parlem d'una despesa tan gran (per al municipi, és clar). I té raó. Segurament l'obra es farà gràcies a fons europeus, el contracte dels socorristes anirà a càrrec de la Diputació i una part de la resta de despeses ordinàries es pagarà amb abonaments, entrades o bar.

Bo i reconeixent que a tothom li agrada el luxe, podríem afirmar que, a la comarca, la ràtio de piscines municipals per nombre d'habitants és un excés. Un excés que com a societat no hauríem de celebrar i que posa al descobert que massa sovint l'administració dels diners supramunicipals respon massa poc a necessitats reals. En una comarca de pobles petits com la nostra, mancomunar serveis hauria de ser la via. Haver plantejat una construcció més racional de piscines amb una distribució per a la comarca a raó, per exemple, d'una piscina cada 1.500 habitants i fer el mateix amb altres luxes tindria més sentit. Però fem tard i em sembla que, ni que hi fóssim a temps, no estem políticament ni socialment prou madurs per abraçar la idea.