Hi ha dos grans temes a les Garrigues que afecten directament el Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat, liderat pel conseller Josep Rull, en tant que tenen a veure amb la xarxa viària i amb energies i residus, dos dels àmbits que inclou aquesta macro-conselleria. Es tracta de la carretera N-240 i les seves possibles solucions i del projecte per reobrir la planta de tractament de purins Tracjusa amb la utilització de residus com a combustible. En ambdós casos, el conseller ha insistit en la necessitat de treballar un consens territorial previ abans de fer passos cap a unes solucions o unes altres, de manera que el camí triat sigui satisfactori per a tothom.

En el cas de l'N-240, és coneguda l'evolució que hi ha hagut entre els diferents actors locals i regionals en els últims anys, fins al punt que la unanimitat en l'alliberament del peatge de l'AP-2 com a única mesura que es feia patent el 2013 ja no era tal al cap d'un temps, o que la reivindicació de les rotondes ha passat de ser una prioritat a un pedaç. Sigui com sigui, el 7 de desembre del 2016 hi va haver un punt d'inflexió, un acord territorial de totes les parts per defensar dues coses: l'alliberament del peatge i la duplicació de la carretera. No era fàcil, perquè un sector va assumir la defensa d'una duplicació que mai havia defensat, mentre que l'altre no deixava de defensar posicions que, almenys sobre el paper, no havia abandonat. Tot i això, unes setmanes després, el conseller insistia en la necessitat de consens al territori, perquè "si no, al govern espanyol li és molt fàcil deixar de fer coses". El consens ja existia (defensar les dues opcions), però o al conseller no li havia arribat o no li agradava.

El 3 de febrer, Josep Rull visitava la comarca. Sobre la taula, els dos grans temes. Preguntat pels periodistes sobre l'N-240, el conseller era taxatiu: “Ni que permeabilitzéssim l'AP-2, continuaríem tenint un problema a l'N-240". Rull continuava sense entomar l'acord assolit a la comarca al desembre i tancava la porta a exigir a Foment l'alliberament del peatge entre Lleida i les Borges -només bonificacions-, cosa que, paradoxalment, els representants del seu partit al Congrés, junt amb els d'ERC i ECP, havien inclòs en una Proposició no de llei unes setmanes enrere a Madrid -respectant, aquests sí, l'acord del 7 de desembre- i que ha estat aprovada aquest febrer.

Sobre Tracjusa, a la mateixa visita a la comarca el conseller va parlar de nou de la necessitat de consens. Consens territorial i consens dins el propi Govern. En aquest sentit, va afirmar "crec que hi ha consens en el fet que Tracjusa torni a funcionar com la planta de Miralcamp" -és a dir, amb gas natural- i que calia buscar la manera que això fos viable econòmicament. La posició entroncava amb la de l'Ajuntament de les Borges i fins i tot amb les reserves expressades unànimement per l'Ajuntament de Juneda a l'octubre sobre les emissions de la gasificació. Però arriba una Proposta de Resolució al Parlament en què un dels punts és descartar la combustió de residus i el PDeCAT hi vota en contra, obviant el consens que semblava haver-hi al territori. 

Tot plegat fa evident que sí, que el consens és necessari però també fa evident que quan s’assoleix no sempre se li dóna recorregut i no es defensa el mateix a tots els fronts. Al marge d’opinions de cadascú sobre aquests assumptes, la política no es pot permetre que a un lloc es digui una cosa i a un altre una altra. No pot ser que al territori afectat hi hagi un posicionament i a les instàncies superiors i les esferes de decisió no se’n faci cas. Si és que, quan parlem de consens, aquest és real i creïble, clar.