No hi deu haver res pitjor que perdre un infant. Res més dolorós per a una família i res més punyent per a una comunitat. L'atenció especial que prestem a un fet així es remunta a temps ancestrals, amb enterraments diferenciats, veneracions específiques o cançons d'albats, els àngels que van al cel. Quan la vida s’interromp tan prematurament, la pena traspassa els murs de familiars i coneguts i colpeja tot el col·lectiu, més encara quan la mort es produeix de manera violenta.

Avui fa un any que ens va deixar l'Ilyas Tahla. Tenia tres anyets i va morir quan anava a l'escola, atropellat, davant de la mare i la germana. El càstig més bèstia de la vida concentrat allà, en un metre quadrat del carrer Cavalleria. L'Ilyas, aquell dia, com cada dia, era un més dels que poc abans de les tres de la tarda entraven a l'escola, el primer i gran espai de comunitat, de ciutadania, de valors. Cada matí, cada tarda, pujant aquella costa, l'Ilyas anava posant una miqueta més de ciment a un futur que els seus pares, com tots en aquest món, havien decidit donar-li. Construïa comunitat, però aquell 8 de febrer tot es va acabar. El sol brillant d'hivern ho va enfosquir tot.

Així ho vam viure molts, com una tragèdia col·lectiva, com un error del sistema, com una derrota severa de grup. Més enllà del grau de coneixença de cadascú amb l'Ilyas, era una patacada emocional que ens feia conscients, de cop, de la fragilitat de l'esglaó més tendre. I així ho va viure l'escola, els mestres, l’equip directiu i les famílies, com l’arrencada d’un dels seus. Se'ls arrebatava brutalment un membre de la comunitat, alumne, company d'aula, company de pati. Per sort, els nens i nenes de P3 encara tenien aquella noció innocent, valgui la paradoxa, de la mort. El cel, les estrelles, l'"on ha anat", el "tornarà" o qualsevol altra autoprotecció fantasiosa.

Aquest profund dolor comunitari es va escampar per tot el poble com s'ha escampat per altres pobles i ciutats que han vist morir accidentalment un infant. Es va escampar per Campdevànol quan va morir una nena de quatre anys a la piscina de Ripoll, es va escampar per Caldes de Malavella quan va morir una nena de sis que jugava en un inflable, es va escampar per Mataró quan va morir una nena de dotze al caure d'un castell dels Capgrossos i es va escampar per Vilabella quan en va morir una de vuit ofegada en una piscina. En tots aquests casos, i tants altres, el dolor col·lectiu va tenir ressò en la institució col·lectiva per excel·lència, l'Ajuntament, que va fer el que li corresponia, ser la casa de tots i, com a tal, simbolitzava la pena com se sol fer, amb dies de dol oficial, minuts de silenci o fins i tot suspenent actes.

I així, com corresponia, s'ha fet a les Borges per la mort de gent jove, però aquell dia no. Aquell dia, amb la mort d'un nen de tres anys al poble, hi va haver un buit institucional. Cap dol oficial, cap concentració de silenci, cap crespó negre, cap suspensió de res. Institucionalment, no havia passat res. El missatge sobre on acabava la comunitat era clar. Aquell dia, en canvi, la casa de tots va ser l'escola, l’autèntica institució que mai falla. I van ser els que van intentar salvar cada alè de l'Ilyas al carrer Cavalleria, i van ser els mestres, els pares, mares i padrins, va ser l'AMPA -les AMPES- que, com va dir la Najat, mare de l'Ilyas, "m'han fet sentir que estic entre la meva gent". I van ser els comerços que van posar una bústia solidària, i van ser els que hi van col·laborar, i va ser la parròquia, i va ser la mesquita, i va ser la Creu Roja, i van ser els que es van apropar al tanatori i els que van abraçar la família, i van ser els que es van oferir pel que fos, amb un gest o un silenci d'acompanyament, sense ni tan sols conèixer el petit. Aquella era la casa de tots que acollia el dolor col·lectiu, la de les persones que van saltar per sobre de prejudicis i comentaris arnats i van tendir ponts que avui són més forts. Continueu, si us plau, continueu fent comunitat i fent poble, perquè ens feu a tots millors, que falta que ens fa. Que aquest sigui el llegat de l'Ilyas.