Des de sempre hem tingut la voluntat de conèixer món, d'anar més enllà, de superar els nous límits per arribar on no ha estat ningú. Aquest esperit indòmit, aquest afany de superació, aquesta competició amb un mateix i amb els altres, aquest postureig, aquesta ostentació, aquest el que sigui ens ha fet avançar com a espècie, societat, país i persones.

Quan arriben les vacances solem buscar al mapamundi algun indret on anar -si l'economia i els dies lliures ho permeten- o anem més a la vora. Aquests dies he pogut gaudir de Barcelona i sempre m'agrada reveure espais, també he anat cap al Montsec i he descobert -junt amb la bicicleta- Sant Llorenç de Montgai o he retornat a Scala Dei i he vist com l'avenç de les reformes és lent però sostingut.

Al final, però, sempre et queda el retrobament als espais de quan eres petit que, si bé diaris i quotidians, no deixen d'evocar-te records i a la vegada emocions del moment fruit del teu estat d'ànim i les teues circumstàncies: són noves visions, per tant, d'allò ja conegut (un remake?): una posta de sol des del terrat, uns ametllers florits, uns arbres de fruita dolça primerenca esclatant, un bon manat d'espàrrecs i quatre esgarrinxades, uns sembrats ufanosos i d'un verd intens, els aulivers esporgats i les petites columnes de fum, unes cabanes de volta impertèrrites, unes espones de pedra fidels, uns nius de metralladora, uns plataners cada vegada més testimonials, uns voltors que busquen els nombrosos conills, un castell de fora o de dins, unes esglésies i ermites místiques, uns carrers amb noms que diuen molt, amb llindes i renoms que ens parlen, etc.

La primavera a les Garrigues esclata amb una força inusitada que perdura ben bé fins al juny (si no ve cap calorada). Després vindrà l'indòmit estiu que allunya no el patrimoni, que es manté fidel, però sí els turistes i els retrobats. Gaudim ara en plenitud de tot allò que ens han llegat i que hem de mantenir.

Jordi Satorra