Els primers records que tinc de l'escola de música de les Borges són al segon pis de l'Ajuntament. Prèviament, recordo la coral Veus Naixents, a ca la Palaueta -avui Espai Macià- i a la parròquia, amb el Quim Mesalles al capdavant. De fet, diria que va ser ell qui va impulsar la creació de l'escola de música com a tal. Tot plegat, devia ser a mitjans dels anys 80 i tenia aquells aires de quan comencen les coses. Es feia el que es podia i s'arribava on s'arribava. D'alumnes no érem gaires, de professors tampoc, d'instruments per triar un cop passada l'etapa de la flauta dolça n'hi havia quatre: piano, flauta, guitarra i violí. A violí, per exemple, recordo només cinc alumnes.

Que aquell segon pis de l'Ajuntament, amb tancaments antics, lavabos antics i terra amb panxa, no era un espai adequat era evident, però no desentonava amb altres instal·lacions del moment, del mateix poble i de fora. Els exàmens de final de curs, per exemple, els fèiem a Lleida en un tètric convent que recordo amb terror i que va funcionar com a conservatori municipal fins el 1994, abans d'inaugurar-se el nou a l'auditori Enric Granados. Al conservatori de Balaguer també ens hi havíem examinat alguna vegada i el recordo com un edifici ben rònec, també, abans no s'inaugurés la nova escola en un equipament nou el 1998.

Fos com fos, aquella escola de música de les Borges va anar creixent, s'hi van anar matriculant més alumnes, es va anar ampliant l'oferta educativa i es van anar contractant més professors. Per la direcció hi van passar l'Eliseu Ribes, la Beni, l'Agustí López... que van mantenir els estudis amb tota la dignitat possible, fins que allà no hi devíem cabre i el 1997 o 1998 l'escola es va traslladar. A diferència de Lleida o Balaguer, aquí no va anar a un edifici nou i funcional, sinó en un de compartit amb l'institut de secundària. Era més ampli, sí, però no gaire millor. Professors i alumnes hi van anar alguns dies a pintar finestres. Continuava sense ser un lloc pensat ni adaptat per fer música i tothom tenia present que era un lloc provisional. 

El cas és que d'aquell trasllat ja fa quasi 20 anys. Són molts anys i han canviat moltes coses en l'ensenyament musical. Avui hi ha uns 175 alumnes, de totes les edats, que van a classe a les Borges, hi ha multitud d'instruments per triar, el professorat té una concepció de la música molt més oberta i pedagògica i l'escola està plenament inserida en la vida social i cultural de la comarca. A més, pot presumir d'haver estat la base formativa de bons músics com l'Oriol Sans, el Jordi Nus, el Joan M. Morlans o la Marta Gelonch. Els successius governs municipals han contribuït a no deixar caure aquesta valuosa educació i el centre, sota la direcció de la Núria Bresolí, ha batallat com ningú per renovar-la, estendre-la i dignificar-la. De fet, la Núria deu ser l'única persona, junt amb la Dolors Bordell, que ha viscut des de dins tota l'evolució de l'escola; sap d’on es ve i, per tant, el mèrit que suposa el moment actual.

Per això sap greu que, havent arribat fins aquí, consolidant i eixamplant la base d'una formació cultural àmplia i potent, l'escola encara estigui al mateix lloc provisional de fa 20 anys, sense les condicions necessàries per a les classes, l'estudi i les audicions. Sobta, per exemple, que no s'hi hagi generalitzat la insonorització de les aules, com s'està fent a Mollerussa. Sobta que no hi hagi cap rètol, ni a l'edifici ni a tot el poble, que indiqui on és l'escola de música. Als carrers trobem cartells que indiquen on és l'Espai Macià, on és el camp de futbol, on són les piscines, on és el Casal Marino, on és l'Oficina Jove... però cap que indiqui on és l'escola de música. Sobta també, per exemple, que la canalla i els cotxes hagin de compartir un accés al recinte sense vorera que els separi i eviti possibles accidents, cosa que les famílies demanen que se solucioni.

Em faig el càrrec dels costós que és mantenir una escola de música, tant per a un ajuntament com per a les famílies dels alumnes, però tinc la sensació que, a nivell d'infraestructura, ens hem quedat encallats als anys 90. S'havia arribat a parlar d'un auditori-escola de música al carrer Nou, però allí va quedar. Mentre a Lleida, Balaguer, Mollerussa o fins i tot Juneda, el creixement d'alumnes i la millora d'instal·lacions han anat més o menys en paral·lel, a les Borges hem vist com evolucionava la primera part però no la segona. 20 anys de provisionalitat són més que suficients per a que les institucions hi dediquin un esforç extra. Els alumnes, el professorat, les famílies, el poble, la comarca i tots els que van arrencar i mantenir aquests estudis s'ho mereixen.