Terra de vi. Terra de sang. Aquesta és la copa agredolça que van haver de beure molts joves catalans per defensar la democràcia i els ideals republicans. La batalla de l’Ebre va representar l’enfrontament de les millors unitats militars de dos grans exèrcits: l’exèrcit popular de la República i l’exèrcit franquista, enviat a la Terra Alta per repel·lir l’ofensiva republicana. Foren 115 dies de combats que van convertir l’Ebre en la batalla més dura, sagnant i decisiva de tota la guerra. I allí moriren molts soldats, vinguts de tot arreu. I entre aquests desapareguts, hi va perdre la vida un jove impressor i músic de Mollerussa, pare de la meva sogra, que no havia agafat mai cap fusell. Per això hi érem. Per això vam desplaçar-nos a Gandesa. Com tants altres garriguencs que vam veure durant tot el dia. Després de tants anys d’esperar, ara, com a mínim, sabíem que disposaríem d’un espai per recordar la seva memòria.

Acompanyats d’un sol de tardor, una veu femenina anunciava als milers de familiars de les víctimes que l’acte públic d’homenatge als soldats morts començava al pavelló. Érem tants els que havíem estat convidats que l’aforament es veié desbordat. Mentre sonaven els primers acords del Cant dels ocells, els autocars partien cap al Memorial de les Camposines. Aquest monument atrinxerat, amb una atmosfera que convida a la reflexió, s’aixeca a sant Bartomeu, un turó estratègic per a les comunicacions republicanes. Al capdamunt, hi ha uns bancs que miren cap als camps de vinya. A estones, en un silenci amarat d’enyorament, hi hem buscat una explicació a tots els fets que hi van passar. I ens ha costat trobar-hi respostes convincents. No hi són. Ara hi ha una munió de plaques amb la inscripció dels noms de més d’un miler d’homes que, com el Joan Palau Romà, formen part de la memòria històrica. No hi són pas tots. Només hi són els que consten en el cens de persones desaparegudes de la direcció general de la Memòria Democràtica. I acull, a més, l’ossera que rebrà les despulles dels combatents encara disperses per la zona. El fet és que només al mas de la Garsa hi ha més de 300 soldats mal enterrats, en un indret on s’ha construït un parc eòlic. Així ho denuncia la Plataforma en defensa de la Terra Alta que troba indignant que el govern no hagi paralitzat les obres per poder exhumar els cossos de les fosses comunes. De moment, aquests activistes -a la cota 480 i sota la mirada impassible dels aerogeneradors- hi han col·locat un cartell de protesta que porta al camí dels oblidats.

Més enllà de les reivindicacions que s’han de pal·liar, el que compta és que s’ha fet un pas endavant. Per uns moments es feia justícia. Mai no mor una persona si algú la recorda amb tota la força del cor. I tothom, fos del bàndol que fos, així ho sentia. En el fons, són gestos necessaris; són espais de pau que busquen complicitats. Llàstima que hagin arribat vint anys massa tard.