Third apparition: Be lion-mettled, proud, and take no care who chafes, who frets, or where conspirers are. Macbeth shall never vanquished be until great Birnam Wood to high Dunsinane Hill shall come against him. Descends
Macbeth: That will never be. Who can impress the forest, bid the tree unfix his earthbound root? Sweet bodements! Good! Rebellious dead, rise never till the wood of Birnam rise, and our high-placed Macbeth shall live the lease of nature, pay his breath to time and mortal custom.
William Shakespeare. The tragedy of Macbeth. (1623) Act 4, Scene 1.
Ara mateix, molts dels olivers de la comarca ja estan esporgats. El pagesos més aplicats tenen la rama cremada, mentre d'altres esperen fer-ho aviat, tot evitant dies ventosos o humits, esperant un jorn encalmat. M'agradaria molt seguir parlant d'etnobotànica local, però m'és impossible aixecar els ulls d'Efrin, aquesta terra germana, cantó de Rojava sembrat d'oliveres. Tal com informava ahir mateix Azadí, la Plataforma de Solidaritat amb el Poble Kurd, "després de dos mesos d'intensa resistència, les Forces Democràtiques de Síria (milícia popular multiètnica liderada per les YPG/YPJ kurdes) s'han retirat de la ciutat que dona nom al cantó, assegurant una via de sortida per als seus habitants", possibilitant així la protecció de "milers de civils que habiten a la ciutat, entre ells nombrosos refugiats de tot Síria" (Què ha passat a Afrin? 21-3-2018 azadiplataforma).
Fa uns dies remarcàvem el cinisme del genocida Erdogan a l'hora de batejar l'ofensiva contra Efrin amb el nom d'Operació branca d'olivera. Per tal d'il·lustrar el text vaig trametre als editors una instantània de blindats de l'exèrcit turc travessant camps d'oliveres a Efrin. La imatge va ser rebutjada per qüestions relacionades amb els drets d'autor i substituïda per una fotografia d'oliveres locals, asèptica, sense presència de les forces otomanes. Avui tornarem a provar-ho! Corre a la xarxa una imatge de l'any 2015, propietat de l'agencia Reuters, en què hom pot veure un grup de rebels, al nord d'Alep, utilitzant branques d'olivera per tal de camuflar un tanc. Ens trobem davant d'un clar exemple d'etnobotànica de guerra, un recurs malauradament ancestral, consistent a emprar una cobertura de material vegetal per tal de romandre inadvertit, mitjançant el mimetisme amb l'entorn. Aquesta lògica és la que regeix el camuflatge militar, amb els seus dissenys disruptius, que alternen el negre, amb diferents tons de verd i marró. L'etnobotànica, com la vida, també ens depara paradoxes sorprenents, flagrants signes de contradicció. El mateix arbre que, per mèrits propis, s'ha erigit com a símbol de la pau i la concòrdia, té a la vegada un paper important en la cultura del conflicte armat. Així, el verd oliva ha esdevingut un color lligat indissolublement als uniformes dels exèrcits moderns, després d'arraconar el caqui tradicional, fins al punt que la tonalitat s'anomena, indistintament, verd militar. De fet, ras i curt, és el color que també caracteritza la Guàrdia Civil, un cos policial militaritzat!
Els qui heu vist Tron de sang (1957), la deliciosa i lliure adaptació que Akira Kurosawa va fer de l'obra de Shakespeare, tindreu gravat a la retina el final fatídic d'un Macbeth, magistralment interpretat per Toshiro Mifune, després de veure incrèdul com el gran bosc de Birnam avança cap a Dunsinane. Aquest és el final que mereix Erdogan!