He discrepat altres cops de les opinions polítiques del Josep Pau, però em veia amb cor de fer-ho sense entrar en el terreny del desacord absolut, perquè el seus escrits acostumen a ser mesurats i respectuosos amb tothom. El seu darrer article d'opinió al Somgarrigues, intitulat al mateix lloc, no sé, però, per on agafar-lo i em costa de trobar-hi alguna anàlisi que pugui compartir. I que amb algú que ha liderat a la nostra comarca un partit de matriu catalanista com el PSC, que havia estat tan important, costi de sintonitzar-hi poc o molt, ho considero preocupant.

Comença en Pau afirmant que si s'agafa el mateix camí s'arriba al lloc de sempre i té raó. Ara bé, ja és conscient que el PSC i el seu germà gran, el PSOE, ens volen tornar a dur pel camí de sempre i ja han proposat una nova reforma de l'Estatut? Pretenen, doncs, que tornem a restar empantanats en una promesa de reforma estatutària, que un cop el Congreso de Diputados i el Tribunal Constitucional l'hagin desfigurat, decebi totes els expectatives aixecades sense garanties?

Després, carrega contra el President Torra, la seva ideologia retrògrada i conservadora i de com afronta el fet nacional català, per acabar criticant-li que atiï el conflicte que perjudica el conjunt del catalans. Oblida, és clar, que el conflicte que patim és la conseqüència de no haver volgut satisfer el desig majoritari dels catalans (ho volem més de 2/3 pel cap baix) de poder manifestar a les urnes quin futur polític volen per a Catalunya, un cop es va demostrar que la via de la reforma estatutària era un camí ple d'obstacles insalvables que no conduïa enlloc. Davant d'aquesta negativa frontal injustificada de l'aparell de l'Estat, i dels partits espanyolistes, dels quals ara ja forma part sense complexos el que resta del PSC, què havíem de fer els catalans? Tornar al mateix lloc del 2005, quan el PSC va decidir mutilar impúdicament al Congrés de Diputats allò que primer havia promogut i votat al Parlament català? No és atiar el conflicte respondre a un referèndum sense conseqüències jurídiques i a una declaració d'independència que mai no ha entrat en vigor amb la destitució del Govern de la Generalitat i la supressió del Parlament, aplicant il·legalment l'article 155, que en el seu redactat literal expressa que l'Estat podrà obligar a una comunitat autònoma a complir amb les seves obligacions, però no pas que podrà anorrear i suplantar els seu govern i el seu parlament? Doncs això és exactament el que ha fet el PSC, integrat dins del PSOE a Madrid, amb sintonia total amb el PP i Ciudadanos. No és també atiar el conflicte enviar un grapat de policies, amb vocació de sicaris uniformats, a estomacar catalans pacífics que només volien expressar-se a les urnes? No és atiar el conflicte titllar de delicte de rebel·lió o de sedició allò que només va ser un gran exercici de democràcia participativa que no va conculcar cap norma fonamental?

Però el bocí més preocupant, segons el meu parer, és quan en Pau diu textualment, referint-se a Torra: "Les accions que diu voler emprendre donen arguments per poder continuar aplicant mesures coercitives sobre el nostre autogovern i aporten raons per poder mantenir la presó provisional, injusta al meu entendre, de diversos dirigents polítics, per uns presumptes delictes". Des de quan manifestar que volem construir una República independent o que no acatarem una sentència injusta, que fins ara només són declaracions polítiques, pot justificar que s'apliquin mesures coercitives? Des de quan la presó preventiva ha de mantenir-se en funció del que declara el President de la Generalitat o qualsevol altre i no pas valorant estrictament l'actitud dels empresonats? Curiosament, per alguns socialistes la presó ha passat a ser injusta i els delictes presumptes, des que Pedro Sánchez necessita els vots dels partits independentistes, perquè fins aleshores insistien que l'1 d'octubre i el 27 de setembre s'havia perpetrat un cop d'estat a Catalunya i que a l'Espanya constitucional qui la fa la paga, com tots podem recordar.