Fa quinze dies al Senat vaig poder participar en un debat prolix de més de dues hores sobre l'economia circular aplicada als purins i la producció ecològica. En el meu cas, i tenint en compte la importància que té el sector porcí al nostre territori, vaig centrar les meves intervencions en les dues mocions en aquest sector econòmic en concret.

Com que el SomGarrigues ja va fer-se ressò de la proposta del nostre Grup Parlamentari, no m'hi estendré. Ara bé, sí que vull aprofitar per desgranar de forma resumida els criteris majoritaris que s'hi van sentir, perquè crec que permeten albirar noves perspectives de futur que faríem bé tots plegats, sobretot els ramaders, de tenir ben presents.

Sembla ja evident que si els ramaders no aconsegueixen convertir les dejeccions ramaderes en recursos amb prou valor econòmic (per adobar, produir energia renovable, regar o altres usos) que incentivin a reintegrar-los al cicle productiu, el seu tractament esdevindrà un cost que cada cop gravarà més el seu compte d'explotació. D'altra banda, aquesta màxima és aplicable a qualsevol producció del sector que sigui, perquè les exigències mediambientals augmentaran, els recursos naturals bàsics disponibles minvaran i l'economia circular acabarà convertint-se en una qüestió de pura racionalitat indefugible. Si sobre tot això ja comença a haver-hi consens, resulta incomprensible que les tecnologies i les pràctiques ramaderes que han de permetre tancar el cercle i convertir les substàncies que formen els purins en recursos productius útils estiguin encara tan poc desenvolupades. Existeixen, és cert, iniciatives que ja estan treballant-hi i que han obtingut alguns èxits limitats. Ara bé, l'empenta definitiva crec jo que requereix uns ajuts inicials de l'administració que fomentin la investigació i la recerca i la implantació de noves tecnologies experimentals, la implicació de les grans integradores per tal que assumeixin que no poden desentendre-se'n ni externalitzar el problema com han fet fins ara i la iniciativa decidida dels ramaders, mitjançant sobretot les agrupacions de les quals formen part. Qui no entengui que l'economia circular constitueix l'única sortida viable per al sector ramader, s'arrisca a convertir la qüestió dels residus en un conflicte permanent que pot acabar per desacreditar-lo socialment i enfrontar-lo als col·lectius més preocupats per la gestió integral del territori, la complicitat dels quals és imprescindible per a la seva supervivència.

En l'àmbit de la producció ecològica o integrada hi ha, al meu parer, la gran oportunitat perquè la nostra ramaderia familiar trobi el segment de mercat capaç de salvar-la de la fugida endavant productivista que, tard o d'hora, pot conduir-la a desaparèixer. M'explico. Fa només trenta-cinc anys una família podia guanyar-se la vida amb mil cinc-cents porcs. Avui en necessita, pel cap baix, quatre o cinc mil. A aquest pas, quants en necessitarà dintre de vint anys? Algú ha pensat en la inversió de capital i en la complexitat de la gestió de les dejeccions que tot plegat comportarà? És a dir, si el futur passa per fer cada cop més quantitat de proteïna i més barata, a costa d'engreixar més caps i multiplicar les dejeccions, per poder mantenir el marge de beneficis, crec que el granger nostrat ho té magre. És clar que sempre podrà llogar-se d'encarregat d'alguna explotació gegantesca. Ara bé, no crec que sigui el que més li convingui ni potser tampoc al nostre territori, perquè llavors aquí potser només hi quedarà el sou dels treballadors i els purins.

La producció ecològica, la transformació i comercialització de la carn apel·lant a una marca o a una denominació relacionada amb el territori i l'aposta per la qualitat i la singularitat en lloc de la quantitat poden oferir, en canvi, als nostres ramaders prou valor afegit per no haver de produir milers i milers de canals a preus cada cop més rebentats.

Per fer-me entendre millor formulo unes preguntes: com és que no existeix encara el pernil de Ponent? Per què no hem estat capaços de crear una mortadel·la pròpia de l'Urgell o de les Garrigues? On es pot comprar l'equivalent lleidatà del fuet artesà de Vic? Quant haurem d'esperar per poder tastar filet de l'autèntica raça pura ilergeta, criada enmig dels nostres alzinars? Com que suposo que m'explico, no em cal continuar. O ens posem a buscar valor afegit, o persistim a produir proteïna barata amb eficiència però cada vegada amb un marge de benefici més reduït per porc engreixat. Aquest és el dilema, crec jo, i ens cal pensar-hi.