En la societat actual, la dependència del mòbil és total i absoluta. La força d'atracció de l'smartphone és enorme i és lògic que encara no en siguem del tot conscients. Hem passat de jugar al carrer quan érem petits a néixer amb un mòbil davall del braç, i d'això, molta part de la responsabilitat és dels pares, que acostumen a deixar el mòbil als seus fills des de ben menuts.

El mòbil s'ha convertit en el company més fidel de les persones i, en especial, de les noves generacions. Es pot afirmar que nosaltres podem anar a un lloc sense la nostra parella, però no podem estar enlloc sense el mòbil al costat, el sentim com una prolongació més del nostre cos, i si caminem amb el mòbil a la butxaca ho fem amb plenitud, en canvi, si no el tenim amb nosaltres sentim un buit estrany, difícil d'explicar.

És un problema que no assimilem, no som capaços de controlar l'impuls de consultar el mòbil contínuament, esperant un nou missatge, una fotografia a Instagram, l'última notícia del Facebook, o el que sigui, qualsevol input és un motiu vàlid per ficar l'ull a la pantalla.

Avui en dia és un escena habitual veure una família dinant a casa i que cada persona tingui el mòbil al costat, o simplement estiguin mirant el mòbil mentre mengen sense prestar atenció al seu entorn real, com absents, sense mantenir cap conversa.

La gent, a casa i fora d'aquesta, pot estar fent qualsevol cosa però amb el mòbil al costat. Mirant una pel·lícula o futbol a la televisió, per exemple, quan realment del que estan pendents és del seu smartphone, la televisió solament és un acompanyament de fons secundari.

El mòbil està sent la nostra ombra, aquell company de vida que els nostres avis i avantpassats mai haurien pogut imaginar.