Quan l'incendi de la Ribera d'Ebre, que afecta també les Garrigues, estigui completament extingit, quedaran al descobert les restes de multitud de marges de pedra seca que romanien amagats i abandonats dins del bosc. Són el testimoni d'un passat de més activitat agrària i, per tant, de menys riscos d'incendis o, si més no, dels anomenats grans incendis forestals, cada vegada més freqüents. És ben sabut que l'única esperança d'aturar l'avenç de focs de grans dimensions i virulents com aquests són les zones de conreu, el mosaic agroforestal, una configuració territorial que, a més de controlar els incendis, preserva la biodiversitat i el paisatge.

Per això, cal que des de l'Administració es treballi activament en tot allò relacionat amb la prevenció, a reforçar no només el cos de Bombers sinó també i especialment les agrupacions de defensa forestal (ADF), formades per propietaris forestals, ajuntaments i voluntaris i que fan molta i molt bona feina a les Garrigues. I calen polítiques que permetin la pervivència de la pagesia, que frenin el greu despoblament que patim, que no obliguin a abandonar més terres. En aquest sentit, cal que la Política Agrària Comuna, la famosa PAC, continuï reservant fons i apostant encara més per aquelles zones del continent menys mecanitzables, que són les primeres a abandonar-se i on difícilment entrarà l'agroindústria productivista per les mateixes característiques del terreny. Més de la meitat de les Garrigues són així. No es tracta d'anorrear aquells marges de pedra que apareixeran després de l'incendi, sinó de tornar a donar-los sentit. 

Pot semblar un pla molt ambiciós i car, però quant haurà costat tot el dispositiu d'extinció de l'incendi d'aquests dies? Amb tota seguretat, molt més del que costaria una bona política de prevenció. A la Diputació de Barcelona, una zona molt boscosa, arran dels focs dels anys 90 ho van aprendre i fa temps que treballen amb sensatesa en aquesta direcció. Només és qüestió d'aprendre'n nosaltres també.