La collita olivarera 2010 ja està pràcticament acabada. La producció d’olives sobreviu en un règim minifundista que presenta més problemes que avantatges, com ara la mida de les parcel·les, l’edat dels arbres, la tipologia de plantat i els costos de recol·lecció.

Però és en la comercialització de l’oli envasat on hi ha un camí de progrés més fàcil d’implantar i més rendible econòmicament a curt termini. Ara com ara, conviuen una vintena de cooperatives i uns quants particulars que venen l’oli individualitzadament. Cadascun ha d’assumir els costos de posicionament de la pròpia marca, els d’administració comercial, la promoció i recerca de clients, i la logística de distribució. Resultat de tot plegat: una gran dificultat per crear mercat, i unes elevades despeses de venda repercutibles per litre.

El negoci de l’oli garriguenc necessita canviar fórmules si no vol acabar col·lapsat en sí mateix, i ofegat per unes pràctiques empresarials insuportables en els temps presents. I, amb la tecnologia actual (quantes compres no s’inicien o es fan ja via web?), no li seria difícil de començar un procés de consolidació que el portés a oferir al mercat una comercialització unificada del producte, sense que això hagi d’afectar necessàriament a la subsistència individualitzada de cada cooperativa o empresa.
La solució? Fer com els hotels o les estacions d’esquí: una associació de tots els productors per constituir una central de vendes poderosa, amb molta més visibilitat pública i amb una gran capacitat d’incidir en el mercat. L’esperit cooperatiu traslladat al comerç, més enllà de la producció. Quan aplicarem, seriosament, les tècniques de màrqueting al món de l’oli?