Tinc un amic que es diu Víctor. És de Sant Esteve de Palautordera, a tocar del Montseny. El 12 de juny de 2018 va pujar a la seva Thorn Sherpa, una bicicleta anglesa d'acer, i va començar a pedalar. Això era a Prudhoe Bay, a Alaska. L'11 de desembre de 2019 ha arribat a Ushuaia, a l'Argentina.

En aquest temps, ens ha escrit, a un grup d'escollits, les peripècies del seu viatge. Les carreteres desertes d'Alaska, la Great Divide Mountain, el silenci de Sinaloa, la irrespirable Centreamèrica, el pont de les Amèriques a Panamà, la crua natura a Colòmbia, Perú i Bolívia, i el vent i les bromes a la Patagònia i la Terra del Foc.

Llegir els seus escrits ha estat viatjar. Patir amb ell, riure amb ell, menjar com ell, proferir els seus renecs, expressar els seus dubtes i febleses, revoltar-se contra el capitalisme, el bonisme, el feixisme i l'imperialisme -de qualsevol bandera- i, sobretot, emocionar-se amb les més desvalgudes. Que, a Amèrica, són les dones.

Dos casos: la Rosalía, a qui els narcos mexicans van matar dos fills, i aquella mare sense nom de l'altiplà bolivià, que carregava un feix de llenya quasi tan gran com ella. La boliviana, a més, portava de la mà qui devia ser sa filla. La nena també duia llenya a l'esquena, però el feix era més petit.

N'hi ha que, del viatge, només n'expliquen grandeses. El Víctor explica allò que cou.