Gener, 1985, les Borges. Entre setmana. Són les 7 de la tarda. Però és fosc com de nit, hi ha molta humitat, fa fred, fa boira pixanera. Hi ha tres noies, es troben per córrer dia sí dia també. S'estiren a terra, escalfen. I comencen. Surten de la biblioteca cap a l'institut, camí de terra... Primer van juntes, després es distancien fins que una de les noies es troba sola, no sent res, no veu res, continua corrent, al ritme que li marca el cos, escolta les passes damunt la graveta... res, ha perdut les veus de les companyes, del seu entrenador, però segueix... Fa pujada, sent l'olor d'una granja coneguda. Després s'embala, ve la baixada i després arribaran els dos pins, un petit desnivell li ho marcarà... Corre per intuïció, per coneixement de la terra, no es veu res, no se sent res, no hi ha mòbils, els auriculars per córrer encara no són moda, és fosc i hi ha molta boira... Només hi és ella, i les seves passes, i la confiança que no està sola, les companyes i el seu entrenador estan més endavant, segur, i sap que hi ha el poble, encara que no el vegi, ella és a casa. Olora la natura, la boira pixanera li pica als braços i a la cara, escolta la seva respiració... Gener, 2020, Barcelona. Un neuròleg a TV3 aconsella als lleidatans que davant els 15 dies que acumulen de boira amb poca visibilitat estimulin els altres sentits... Somric, tanco els ulls, torna aquella noia de fa 35 anys, tan segura, corrent entre la boira, sense veure-hi, els altres sentits com a única guia. Hi ha coses que les saps, i prou.