És difícil entendre com podrem combinar-ho tot en pro de la defensa de la cultura i del coneixement, no només la catalana sinó la cultura global en majúscules. Aquests dies els carrers són plens de gent de molt diversa índole, referents culturals, edats, posicions econòmiques... Mentre els uns encara miren la programació de televisió, els altres només estan connectats a instagram, youtube, spotify... Tots, tan diferents, ens hem retrobat als carrers per reclamar un objectiu, i hem cridat consignes de llibertat, justícia, pau. Reclamem una nació, un estat, el dret a poder votar, però els referents culturals on els tenim? Podrem construir-ho sense aquesta cultura? Cal o no? El cinema en català va de baixa, a Barcelona es parlen més de 300 llengües diàriament; no hi ha cap gran política museística de país, absolutament centralitzada; qui em podria dir qui dirigeix el MNAC, el Louvre o senzillament qui hi ha al capdavant del departament de Cultura? Les noves realitats socials configuren una realitat de la culturaclic! Joves que reclamen justícia local però que alhora pertanyen al món. On queda el coneixement, el pòsit que ens ha portat fins aquí? L'altre dia, a anglès, una companya d'entre 30 i 40 anys no sabia qui era la Katharine Hepburn i la profe em volia corregir, em deia que Katharine anava amb C... ja no sé si cal o no saber qui era la Hepburn... jo em pensava que sí. Però és clar, no surt tant al youtube. Em vaig entristir. Vaig entendre que cada vegada menys gent demanarà ja no cinema en català, sinó només cinema.