Al llibre de l'Èxode es descriu la sortida del poble hebreu cap a una nova terra. Guiats per Moisès emprengueren la marxa, una columna de núvol de dia i de foc a la nit marcava el camí. El Faraó va reaccionar dient-se: "Què hem fet deixant marxar els que treballaven per a nosaltres!" Els hebreus, perseguits per l'exèrcit egipci, arriben al mar Roig i les aigües s'obren deixant passar el poble a peu eixut; al tancar-se sepulten els perseguidors.

Confesso que confiava que les aigües s'obririen després de l'1-O. A la fi, tot i resistir-m'hi molts dies, vaig acceptar el que no volia admetre; que Europa, la columna que dia i nit miràvem, va fondre's; que les forces del Faraó ens van atonyinar; que els jutges han encausat molts dels qui volíem arribar a la nova terra anomenada Llibertat.

Si vols l'autodeterminació t'has de justificar: per què. Si no la vols, no cal.

La dissensió ens debilita

Dissentir vol dir tenir opinió diferent de la d'un altre; que sentim de manera diferent. Quan algú vol desfer malentesos i entendre l'altre, els pedagogs recomanen posar-se en el seu lloc; dit gràficament: ficar-se dins la seva pell, calçar les sabates de l'altre.

El passat gener la Carme i jo assistirem a l'entrega dels Guardons de Turisme al Palau de la Generalitat. Vam poder saludar el M. Honorable President. Després d'agrair-li el seu coratge, vaig afegir: "President, permeteu que gosi fer-vos un suggeriment". "Endavant", va dir-me. "Quan es reuneixi el Consell Executiu digueu-los: un xicot d'un poble petit de les Garrigues m'ha proposat que hauríem de calçar-nos les sabates els uns dels altres". Reaccionà amb un somriure: "Els ho diré".

Vist com ha acabat tot plegat, diria que entren descalços a les reunions de Govern.

Vergonya, cavallers, vergonya!