Al poble hi ha notícies: avui, dia 4 de març de 1786, Raimunda Domènech i Joan Saragossa, fills de Fulleda, han tingut una nena a la qual bategen amb el nom d'Agustina. Onze anys abans havia nascut a Saragossa la persona que més la va enaltir, el general José de Palafox. Ambdós foren notables lluitadors en la guerra del Francès, el conflicte bèl·lic que s'inicià el 1808 amb l'entrada de les tropes napoleòniques.

La guerra és un factor constant en la nostra història.

Vint anys no són res... però en aquest temps l'Agustina s'ha casat a Barcelona, a l'església de Santa Maria del Pi, amb el caporal d'artilleria Joan Roca Vilaseca, a qui el mes de juny de 1808 acompanya per combatre a la batalla del Bruc, lluitant contra una columna de 3.800 francesos on l'artilleria fou decisiva. Els invasors pateixen 400 morts i quasi 1.000 ferits. Una desfeta... no eren tan imbatibles com tothom creia. Aquí neix la llegenda del timbaler del Bruc. Malgrat tot, els efectius napoleònics es continuen desplegant i les tropes on s'enquadra el marit d'Agustina retrocedeixen cap a Saragossa, on viuen prop de 50.000 persones.

La ciutat tenia les defenses antiquades, poca munició i pocs queviures, és a dir, les pitjors cartes. Durant el primer dels dos setges, Agustina i altres dones són voluntàries per realitzar feines de suport.

La defensa de la determinant porta del Portillo, contigua a l'església, va a càrrec d'un canó del 24. En el transcurs del combat ressona una forta explosió en aquest emplaçament que mata els artillers i destapa la via d'entrada a l'enemic. Agustina, enmig d'una situació extremadament perillosa, s'obre pas i aconsegueix disparar-lo repetidament, com escriu Palafox: "dando fuego a la pieza todo el tiempo que duró el ataque". Gràcies al seu inesperat contraatac abat el grup francès i l'obliga a replegar-se, la qual cosa, a més, encoratja els defensors.

El general Palafox va reconèixer l'ànim de la seva acció. Començava la llegenda d'Agustina. Fins i tot Goya li dedicarà un dels seus gravats en el qual aplica el botafoc al canó amb els cadàvers dels artillers als seus peus.

Sabem que Agustina va descarregar una peça del 24, molt utilitzada en artilleria naval però difícil de maniobrar a terra. La veritat és que impressiona: té un pes de 2.500 quilos a més dels gairebé 500 de la curenya. L'equip de tir està compost de 12 artillers que el carregaven amb projectils de 24 lliures, és a dir, 11,70 quilos -que en contra del que es veu al cinema són massissos i no exploten-, o amb bocins de ferro, plom o fins i tot pedres, metralla que a curta distància provoca una terrible destrossa en l'enemic.

Agustina ja consta a la nòmina d'artillers amb dret a ranxo i uniforme... cosa important: si et feien presoner vestit de paisà, l'afusellament era immediat. Era una dona forta i excepcional. Un cop perduda la ciutat de Saragossa fou conduïda presonera amb el seu fill fins a Puente de la Reina. Malgrat estar malalta s'escapa, però el seu fill mor. Poc després la trobem a Tortosa combatent un altre cop l'exèrcit de Napoleó... on també és capturada, però l'intercanvien per un captiu francès. Sense gaire temps per al descans, la destinen a Vitòria enquadrada en una bateria de muntanya on vencen les tropes de Josep Bonaparte, el germà gran de Napoleó, victòria que sumada a la derrota francesa a Rússia projecta el cop definitiu al domini francès.

Acabada la guerra, rep honors del llastimós Ferran VII -considerat per la seva incapacitat el pitjor rei de la història d'Espanya- si bé a Lleida els absolutistes locals el van aclamar entusiasmats. A poc a poc, la fama d'Agustina es difumina. Mor el seu marit i es casa amb un metge, Juan Cobos. Viu a València, a Sevilla i a Ceuta, on expira als 71 anys. El 1870 l'Ajuntament de Saragossa trasllada el seu cadàver amb tots els honors.

Agustina no va ser l'única dona originària de Catalunya que combaté en els setges de Saragossa. Podríem destacar Maria Ràfols, monja de Vilafranca del Penedès, i la gironina Consolación Azlor, comtessa de Bureta. Els de Ponent hi vam participar també amb una força armada de 200 homes, els miquelets de Lleida.

Fulleda ha sabut honorar la seva memòria i la nostra història.