El grup de xat del nostre col·lectiu ha sigut una eina molt valuosa durant el confinament, però també en altres moments, quan no estàvem tancades, quan podíem abraçar-nos i veure'ns els somriures que ens provoca el fet de trobar-nos. Ha estat un dispositiu essencial per fer un crit d'alarma quan ha calgut, per reunir-nos, per donar-nos suport i compartir-nos versos i, de vegades, paraules d'ofec i de ràbia. No tenim filtres, en tot cas en tenim un, de violeta.

En aquell grup s'inicien debats interessants. I diem s'inicien, perquè, moltes vegades encara no n'hem acabat un que ja n'hem començat un altre, i fem cent i una voltes i, llavors, tornem al tema, o no... i ho fem unes setmanes o uns mesos més tard. Deixar que passi el temps, que els temes agafin solera... i, de sobte, remoure-ho tot de nou, com un còctel, i tornar-hi... Així és la nostra manera d'aprendre i anar fent camí.

Aquesta setmana passada, a través d'aquest mateix diari, ens arriba una notícia en la qual s'acusa un jove de la comarca d'abusar sexualment de quatre dones joves. Alguna passa l'enllaç de la notícia al grup i sorgeixen els següents comentaris:

-Que fort.

-Bueno, a veure. Fort... Sí, però bastant habitual i normalitzat. Sembla més fort perquè és proper. Un avís que aquí aquestes coses també passen.

-Sí, sí... totalment.

-Més del que es pensa.

-Però no es diu ni piu o es troba com un fet normal.

-Això!

-S'hauria d'ensenyar a prendre consciència des de ben petits, perquè crec que quan ets molt jove no ho veus com una agressió. Només te n'adones a mesura que passen els anys i vas aprenent de totes aquestes situacions. Vaja, a mi personalment m'ha passat.

-A mi també.

-En un sistema patriarcal, els joves es fan el machirulo.

-El patriarcat també exerceix pressió sobre els homes...

Amb aquests comentaris espontanis ens adonem que un fet que totes considerem "molt fort" és massa habitual i normalitzat, i que forma part d'un sistema que silencia situacions que s'haurien de cridar als quatre vents: el sistema patriarcal és violència en si mateix.

Però... Hi podem fer alguna cosa davant d'aquest monstre de mil cares?

La primera, deixar de silenciar el que passa i denunciar qualsevol mena de violència que puguem viure, veure o sospitar.

La segona, ensenyar a nens/es i joves la importància d'establir relacions sanes, basades en la confiança i el bon tracte, des de la pràctica, perquè tinguin bons referents.

La tercera, preguntar-nos quin és el nostre paper com a dones. Reflexionem si amb les nostres maneres de fer i pensar apreses, tinguem l'edat que tinguem i visquem on visquem, estem contribuint a fer que aquest sistema se segueixi perpetuant o si podem ser el motor del canvi. Tenim la certesa que podem oferir noves maneres que dibuixin un món més lliure i just, que posi la vida de totes les persones i éssers vius al centre. El que queda clar és que només juntes, teixint una xarxa forta, podem evitar que ens tombin.