Aquests dies haurem llegit molts articles analitzant els resultats i les conseqüències de les passades eleccions. Sempre passa el mateix i, excepte en aquelles ocasions en que el fracàs és clamorós, tothom tendeix a tirar l'aigua al seu molí i a llegir-los de la manera més favorable als seus interessos.

Al llarg del temps i després d'anar a votar prop de cinquanta vegades, hom ja té una certa experiència en aquesta qüestió, per aquesta raó convé recordar l'origen d'aquest procés electoral per intentar analitzar la situació en què ens trobarem durant les properes setmanes. 

El mes de gener de 2020, i després de constatar que la legislatura estava esgotada i que el govern de JxC i ERC no s'aguantava per enlloc, el president Torra va anunciar que una vegada aprovats els pressupostos de 2020, dissoldria el Parlament i convocaria eleccions, ja que, amb aquell govern, no es veia capaç de res. Els pressupostos es van aprovar, les desavinences en el govern van continuar, però les eleccions no es van convocar.

Durant el setembre passat, una vegada feta efectiva la inhabilitació del president, per una absurda actuació provocada per ell mateix, els grups parlamentaris que li donaven suport no es van posar d'acord a nomenar-ne un altre i, automàticament, es van posar en marxa les previsions La crisi generada per la pandèmia de la Covid-19 ha tret a la llum tot un conjunt de símptomes que fan veure que el sistema, el model de vida que ens han imposat i que en gran part acceptem està malalt terminal. Ara és el virus, demà pot ser una altra cosa. Els estats i els poders fàctics continuen volent vendre'ns la idea que, com a bons patriarques, ens cuiden i ens sostenen, quan la realitat és bastant diferent, tirant a precària i perversa. Tenim el costum de començar les reunions del grup parlant de com estem, com a prèvia. Darrerament, però, aquest n'és el tema central, i no és per a menys. Després de la necessària ronda a cor obert, aquestes qüestions de fons no triguen a sortir. Els monstres els tenim ben identificats, sabem que són grans i amb molts tentacles que, com si fossin serps, ens ofeguen en moltes esferes de la vida. I ara què? No podem destruir-los, són massa grans i fa massa anys que estan instal·lats al poder, en la pràctica i en la retòrica (l'imaginari col·lectiu). El que podem fer és no rendir-nos, hem de seguir caminant, i si pot ser, juntes. Per una banda, rebel·lar-nos-hi, per l'altra, adaptar-nos-hi. No des de la submissió i l'acceptació silenciosa del que ens ve donat, sinó construint alternatives que, des d'allò més mínim, puguin donar un bri d'esperança enmig de la incertesa. Aquest 8-M no podrem ser als carrers com ens agradaria, i encara que no necessitem demostrar-ho, aquí seguim. I ho fem trobant-nos com i quan podem, enxarxant-nos, creant intel·ligència col·lectiva i abonant vincles fèrtils. Presentant 11 propostes de mínims per defensar la vida, perquè va d'això. En l'era de la destrucció dels ecosistemes, de la sisena gran extinció massiva, dels 80 milions de persones refugiades de guerra i del clima, de la despossessió i l'endeutament, no podem reduir-ho a mera supervivència. Cal que renunciem a tancar-nos en les dinàmiques de creixement personal que, tot i ser necessàries, si no es fan lligades a processos d'empoderament col·lectiu, ens aïllen de l'entorn, restant-nos capacitat de resiliència. Davant l'allau de promeses de falsa transició, cal proposar des de baix i construir en comú, també, i sobretot, en veu de dona. Escriure, a moltes mans, vides dignes per a totes les persones, esborrant obstacles a tots els àmbits i territoris. Des de l'autoorganització, el suport mutu, la solidaritat... Què, caminem juntes?