M'he criat envoltada d'una present desigualtat de gènere, carregada de bona intenció però amb el pes de la petjada cultural d'una educació masculinitzada i tradicional. He estat testimoni de com les dones els han de tenir el plat a taula quan ells arriben, com les dones no anaven al bar, i com les nenes havíem de fer el llit i els nens anaven al tros a aprendre l'ofici. Ells, els socis de les cooperatives i qui porta la gestió econòmica de la casa; elles, feines no reconegudes, la cura de llar i de la família, cosir borrasses, fer conserves i cuidar les gallines. També he vist com al meu entorn les dones són qui abandona el món rural. Més formació, més oportunitats i una gran bretxa de serveis. O potser marxen per fugir d'aquest esquema familiar tradicional, qui sap. Però la presència de les dones als pobles és imprescindible, per fixar la població i també per retallar la distància que queda encara per recórrer per part de les dones rurals per arribar a la igualtat, més acusada que en els entorns urbans.

A la majoria de cooperatives agràries de la comarca no hi ha presència de dones a les juntes directives ni a la presidència, igual que les alcaldies, en la majoria dels casos reservades als homes. Les dones pageses i grangeres donades d'alta a la seguretat social només representen un 20% del sector.

Per sort, cada dia sentim més veus femenines, moviments autoorganitzats de dones del món rural i iniciatives conduïdes per dones pageses. Però em costa veure autocrítica sobre el paper de la dona al món rural, en veus masculines.

És cosa de tots deixar de normalitzar aquests esquemes patriarcals tan arrelats al món rural. Les dones som un factor clau i imprescindible en la ruptura de la concepció del sector agrari i de la dona com a cuidadora. I cal insistir en el paper de l'educació a les escoles i a les famílies per trencar aquests patrons patriarcals disfressats de cultura i tradició.