"Oye", "espera", o fins i tot un "what?" se senten entre els nens i les nenes que juguen a la piscina, un canvi subtil, però constant que a anat substitut els crits enjogassats de "vine!", "mira això!", "ara et toca a tu!". I quan te n'adones, els infants només són un reflex del que passa en molts llocs: al mòbil, a TikTok, als grups de WhatsApp, a la porta de l'institut. El català es va esfumant del dia a dia.

Molts infants, tot i aprendre català a l'escola, juguen majoritàriament en castellà perquè veuen que el castellà és la llengua "normal" per divertir-se, per mirar dibuixos, per parlar amb amics. Quan arriben a l'adolescència, la cosa empitjora: "bro, què dius?", "lol, literal", "quedamos luego?". El català només a les classes de llengua.

En ple segle XXI, mentre el món s'omple la boca parlant de la riquesa de la diversitat cultural i lingüística, el català viu un retrocés alarmant. Aquest no és un fenomen natural, ni tampoc casual. És el resultat de dècades, o fins i tot segles, de pressió política, social i mediàtica.

Però sempre hi ha hagut un espai on el català ha respirat amb força: el món rural. Als nostres pobles la gent encara viu en català sense pensar-s'ho, la padrina que et crida des del balcó, el veí que et porta verdures de l'hort, la colla que es troba per fer la partida de botifarra al casal... Tot això passa en català. És un català viu, natural, arrelat i n'hem de fer bandera perquè no comenci a trontollar. El món rural havia estat sempre un refugi per la llengua, ara tinc la sensació que això ja no és tan segur. Amb la globalització i el despoblament rural, cada cop hi ha menys nens i nenes al poble, i més pantalles als menjadors per on arriben influencies en castellà i en anglès, disfressades de modernitat.

El futur del català no està escrit, però encara el podem escriure nosaltres. I ho podem fer parlant-lo cada dia, amb naturalitat i amb orgull, al poble i a les xarxes socials. Perquè el català no només és una llengua: és una manera de ser, de compartir i d'estimar.