Al replà de les muntanyes de Prades, envoltat de paisatges ferms i agrestos, hi trobem el Vilosell, poble que conserva la seva estructura medieval, que li dona un innegable encant. Ben a prop hi ha Sant Miquel de la Tosca, l'ermita emmotllada en el paratge anomenat les Fontetes, un contorn de serenor, arbrada i pedra. Parlarem d'aquest indret per divulgar una narració que els padrins contaven a la vora del foc als nets bocabadats, rondalles amb un fons real transformat per la tradició. Som-hi.
Som a la meitat del segle XII i els cristians han conquerit el territori que ara anomenem les Garrigues. Fa pocs mesos que Medina Larida ha estat ocupada per Ramon Berenguer IV i Ermengol VI d'Urgell, però encara cal apoderar-se de l'últim reducte musulmà, el castell de Siurana (Xibrana), que s'eleva fins als núvols encimbellat al vèrtex d'una muntanya rocosa, inexpugnable i fortificada. La llegenda ens diu que el cap de l'exèrcit cristià, el comte Ramon Berenguer IV, suplicava fervorosament la intercessió de l'arcàngel Sant Miquel. En aquesta avinentesa, un home decrèpit i famolenc li demana caritat, i el virtuós comte el remeia com un germà. Sí, ho heu endevinat: a les acaballes resulta ser Sant Miquel, que es presenta així per certificar la pietat comtal.
A poc a poc, els soldats cristians avancen inquiets i temorosos per aquells terrenys desconeguts on fàcilment podrien caure en una fatal emboscada i perdre la vida. Llavors, algú en avantguarda de la columna diu que davant seu ha vist el capità dels exèrcits celestials i príncep dels àngels, el mai vençut Sant Miquel, que els condueix cap a un indret resguardat i ombrívol, on segles després en record d'aquest fet s'edificaria l'ermita.
Sant Miquel no podia triar un lloc millor per acampar les tropes. És un paratge amb aigua abundant -hi neix el riu Set- i fins i tot és fàcil de protegir amb una estacada perimetral feta amb troncs i rames punxegudes. Això va donar l'estímul definitiu a les tropes cristianes, que el 1118 havien conquerit l'emirat de Saragossa (Saraqusta) i el 1148 l'emirat de Tortosa (Turtuixa) i el de Lleida (Larida). Cert que Siurana, governada per l'emir Almira Almemoniz, encapçalava un extens territori resguardat per un traçat de torres defensives, per tal motiu Siurana es convertí en un domini clau de l'islam. Tots donaven per fet que el seu emplaçament inaccessible impediria l'avanç de l'exèrcit cristià. Per si el reforç de Sant Miquel no fos del tot categòric, el comte Ramon Berenguer encomana la difícil batalla a l'experimentat Bertran de Castellet, senyor de Mont-roig del Camp.
Tranquil·litzats pels últims esdeveniments miraculosos, als soldats ja els és permès alleugerir les precaucions i, per tant, poden encendre foc en la planura on ara hi ha l'ermita. Couen carn seca amb bocins de cansalada, una menjada exquisida. Com sempre algú comenta que els musulmans mai fregeixen amb llard, sinó amb el suc d'olives xafades... rareses d'infidels.
Però els guerrers del comte poc suposaven les terribles calamitats que sofririen per conquerir Siurana. Quan finalment hi pogueren entrar -diuen que fou gràcies a un jueu traïdor- no van tenir pietat amb ningú, ja fossin ferits, dones o infants. I si abans era San Miquel, ara la llegenda ens parla d'Abdelàzia, la formosa reina mora de Siurana. De cap manera volia donar als cristians el goig de capturar-la i, per això, va cavallejar altiva i desafiadora damunt del seu corser blanc per dirigir-se al trot cap al precipici. Per evitar que l'animal per instint s'aturés al veure l'estimball li tapà els ulls, però el cavall, en adonar-se del perill, volgué aturar-se i va clavar les potes a terra, de manera que a la roca hi restà ben visible la petjada de la seva ferradura. La tragèdia fou inevitable. Encara avui es pot veure l'empremta del cavall en el lloc que s'anomena el Salt de la Reina Mora.