Els padrins i les padrines constituïm un teixit familiar important que suporta moltes mancances de l'engranatge productiu i social. L'exercici del nostre compromís és un veritable regal, un acte d'amor i de generositat del qual es beneficien les generacions que hem creat. Sense nosaltres possiblement la societat no podria prosperar... no tots els herois porten capa.

Voleu que us digui una relació sempre positiva? La dels nets amb els seus padrins i padrines. Acceptem aquest paper amb un sentiment de complaença, obligació i responsabilitat ben entesa, encara que el nostre imperatiu sigui també consentir-los una mica. Sempre pensem en les coses que els agraden, els contem uns relats plens de vida -ben diferents d'aquells que surten a la televisió-, som un esbargiment garantit. Els ajudem a descobrir el món sense presses, perquè per a ells tot és el present i encara no valoren el passat ni el futur; és aquella època d'infantesa en la qual encara són investigadors.

Fixeu-vos que les seves preguntes de tan innocents són complicades, o si no a veure com responeu ràpidament, i amb dignitat, aquesta qüestió del meu net: "Padrí, per què els avions per volar no mouen les ales?". Aeronàutica de primària, és clar: si ho fan els ocells, per què no els avions?

Uns i altres ens sentim més revitalitzats, la vida avança al nostre costat encara que els genolls i l'esquena reconsiderin la seva tolerància, però de fet no som els únics que es cansen: mai hi ha hagut un nen tan adorable que la mare o el pare no vulgui posar a dormir. No em sap greu dir que també ens ensenyen: molts marrecs saben d'informàtica més que els seus padrins. Doncs és així: el futur del món espera dins les aules de primària.

Per ells la nostra casa és plena d'objectes i fotografies admirables: "Aquesta és la foto del teu pare quan també tenia 6 anys i mira la meva vestit d'almirall el dia de la primera comunió..." En el meu cas, queden entusiasmats amb els joguets de llauna que funcionen sense piles, el cine Nic, la màquina d'escriure..., és a dir, coses que necessiten un treball, i, ves per on, aprenen una lliçó que nosaltres fa temps que sabem: els resultats que aconsegueixes estaran en proporció directa a l'esforç que hi apliques. Amb els anys i l'experiència de la vida se'ns desenvolupen capacitats ideals en la tasca no sempre planera de tenir cura dels nets; en nosaltres troben un amor sense judicis, desinteressat. Som la baula de la renovació biològica i del futur d'un país, i el nostre sou és simplement acompanyar-los en el procés de creixement.

La casa del avis, aquella olor de galetes maria, la tassa de llet amb Cola Cao, les mirades plenes de complicitat... això no s'oblida mai. És el llenguatge del cor, ara en diuen "llenguatge no verbal" i des que li han canviat el nom fins i tot sembla més important.

Una padrina comentava: "Si hagués sabut com n'és de meravellós tenir nets, els hauria tingut en lloc dels fills". Això ens permetrà esmentar una situació no tan gratificant: els padrins vassalls. Segur que tots en coneixem uns quants. Viuen dependents dels horaris marcats pels seus fills i nets, no tenen llibertat per a ells ni per a les seves aficions, ni per als amics i molts cops ni per a cuidar-se. Però fixeu-vos que, malgrat tot això i més, mai no ho verbalitzen perquè tenen arrelat el sentiment d'ajudar encara que els superi el pes de la custòdia... i potser la indiferència dels seus fills.