Comencem a fer safareig dient que Alexandre el Gran sempre desprenia una aroma de netedat, el mateix s'afirmava de la reina Cleòpatra... i que, en canvi, Versalles era un niu de males olors. Però, com que a nosaltres ens agrada treure l'aigua clara com més aviat millor, deixem ara el safareig de la història i escometem la nostra bugada.

Els safareigs o rentadors eren un punt de trobament al qual s'acudia a netejar la roba... i a posar-se al dia de totes les tafaneries del poble, una cosa semblant a les xarxes socials d'ara. També s'hi rentaven els draps bruts -en sentit literal i figurat- i es tenia cura de no parlar d'aquesta o d'aquella persona... quan hi havia roba estesa. Els dies més freds d'hivern, la primera dona o la més decidida trencava el gel... i totes iniciaven la bugada. Ves per on que aquesta frase també ha quedat. Es movien en un escenari privilegiat per compartir converses i de pas deixar els llençols nets com una patena... exceptuant els massa bruts, que diuen que és millor rentar-los a casa, detall que ja es pogué fer amb la introducció de l'aigua corrent, la qual cosa permeté la instal·lació d'aquells safareigs domèstics que teníem a la part baixa de les cases.

Alguns rentadors de les Garrigues han desaparegut amb el pas el temps, però altres s'han rehabilitat. I ara em ve a la memòria el de Juneda. La majoria van ser construïts al segle XIX i principis del XX, una infraestructura que fou una millora per a l'esquena de les sofertes dones que es van passar mitja vida fregant amb la pastilla d'aquell singular sabó de sosa que fèiem reciclant l'oli... "Tanta roba i tan poc sabó, i tan neta que la vol el senyor".

Alguns safareigs es dividien en dues basses, una per bugadejar la roba diària i l'altra per a la roba dels malalts i la dels difunts. El de Juneda té quatre compartiments: roba blanca, roba gruixuda, roba dels malalts i zona d'esbandir. Si alguna d'aquestes instal·lacions no estava prou distribuïda, la roba dels malalts i la dels difunts anava a un lloc a part. Els homes més llords procuraven sanejar la seva vestimenta almenys un parell de cops l'any, tasca que evidentment s'adjudicava a les sofertes senyores. Arrodonien el tràfec amb pales de fusta després de submergir-la en tines, una escena que s'ha pogut veure fins no fa tant.

No era permès fer bugada els diumenges i les festes de guardar, ja que són dies de descans i el rector de la parròquia ho podia considerar pecat. De fet, era un alleugeriment. Diuen que la millor clientela del rentador corresponia al grup sempre ben avingut de les padrines que matinaven per agafar un emplaçament òptim... a prop del lloc habitual de les col·legues més ben informades -és una forma de dir- i xerraires. Per arrodonir-ho amb un toc de comoditat, a l'hivern es procurava estar a la part del sol i a l'estiu a l'ombra.

El normal era anar-hi dos cops per setmana... evitant que es perdés un llençol a cada bugada. Els dies anteriors a la festa major era costum rentar-ho tot: mantes, cortines, llençols...

Els homes mai tenien accés al safareig... i pobre del que s'atrevís a rondar per allí. Hi ha ordenances de temps passats que prohibien als senyors en general i als enamoradissos pretendents en particular aturar-se als rentadors a rondejar o festejar les mosses...

Un consell us dono a vosaltres, fadrines bugaderes. No passeu pena. El temps passa... i els prínceps blaus també s'acaben destenyint.