Aquesta Covid-19 ha posat damunt de la taula la fragilitat de la nostra societat tan ufana i tan superba. A la vegada, el confinament, les fases i la gestió de la nova normalitat estan posant-nos a prova com a individus socials, però també com a éssers sincrònics en un entorn asincrònic que hem heretat. Què vull dir? Que elements intranscendents de l'antiga quotidianitat  passen a ser "objectes" de col·leccionista i, a la vegada, "objectes" d'un enyor d'aquells que vivim lluny de la nostra comarca.

Veure el cicle del sembrat o l'esdevenir dels fruiters de rec o secà des de la bicicleta estant ha estat una pèrdua irreparable. Poder veure i viure com la natura es transforma i ens porta a paradisos coneguts és un dels plaers dels entorns agrícoles i forestals.

El nostre patrimoni, amb la pedra com a element clau, passa a ser un enfilall de fites per gestionar la immensitat del territori i ens acompanya en aquest paisatge agradablement i mínimament humanitzat: una espona de pedra, un campanar, una llinda, una fita, una cabana de volta, un mas, una façana, una font, una tàpia de fang, etc.

Enyor? Sí... Sens dubte. El paisatge vol trepig, ser-hi, comentar-lo, gaudir-lo, estimar-lo... Només som éssers socials si tenim en compte que actuem en un escenari que ens configura i ens modela, en part, l'ànima. Només l'ecologia d'allò que veiem quan alcem la vista ens fa ser el que som... només l'olor del paisatge ens fa ser d'algun lloc. I si un virus ens ho priva, ni que sigui temporalment, se'ns està robant una part de la nostra consciència col·lectiva.

Com deia Màrius Torres: "Pàtria, guarda'ns: la terra no sabrà mai mentir..."

Jordi Satorra