Aquests dies HBO ha estrenat la sèrie Patria, inspirada en la novel·la de títol homònim d'en Fernando Aramburu, que ha estat un èxit de vendes impressionant i ha merescut múltiples elogis, sobretot dels crítics i mitjans arrenglerats en allò que es coneix amb l'eufemisme de constitucionalisme, que els independentistes ara ja sabem què encobreix en realitat.
No sé si veuré la sèrie (em sembla que no) però sí que he llegit la novel·la. A Pàtria, Aramburu amb un estil narratiu brillant i un llenguatge planer farcit d'el·lipsis, que li atorguen una gran fluïdesa expressiva, sap atrapar el lector amb facilitat i fer-li sentir els personatges molt propers. L'escriptor, però, posa la seva prosa àgil i tremendament efectiva al servei d'una concepció absolutament maniquea de l'acció. Pàtria constitueix, de cap a cap, un exercici subtil i molt sofisticat ideològicament de profund falsejament d'un conflicte polític de llarg recorregut. Aramburu utilitza molt hàbilment la història de dues famílies que havien estat amigues i que viuen en un llogaret basc on els abertzales son hegemònics, per oferir la seva versió del conflicte violent entre ETA i l'Estat. El membre d'una de les famílies acaba sent víctima mortal d'ETA i un membre de l'altra és condemnat i empresonat com a autor de l'atemptat que causa la seva mort.
Aramburu, mitjançant el retrat psicològic i social del probable botxí i de la víctima, en converteix un (l'empresari assassinat) en paradigma de totes les virtuts i l'altre (el noi integrat en un comando que comet execucions) en l'exemple més ignominiós de fanatisme, maldat i crueltat. En santifica completament un i denigra absolutament l'altre, alhora que aprofita per denunciar l'ambient opressiu del llogaret, on els abertzales hi han instaurat un règim social i polític oprobiós que poua en un supremacisme ètnic euskaldun, reaccionari i pobletà, que ofega tota possibilitat de dissidència i té tothom atemorit.
La conclusió a què Aramburu vol dur el lector és que, en lloc d'un conflicte d'arrel política, allò que hi ha hagut a Euskadi ha sigut l'existència d'una comunitat formada per individus socialment fracassats, culturalment ignorants, políticament gregaris i ideològicament fanatitzats, que han descarregat violentament la seva frustració en tots els qui, amb les seves qualitats i els seus triomfs, els recordaven per contrast les vides tan mesquines i miserables que duien. Els assassinats d'ETA serien producte, doncs, d'una mena de psicopatologia col·lectiva maligna i no pas el subproducte violent d'un conflicte polític mal resolt, originat durant la dictadura i perpetuat per una transició que va afavorir sobretot els franquistes.
Seria molt fàcil desmuntar l'esquema maniqueu de Pàtria. N'hi hauria prou a convidar Aramburu que, a l'hora d'escollir els personatges, elegís de víctima un guàrdia civil dels que torturaven a Intxaurrondo i de botxí el fill d'un assassinat per la policia franquista els darrers anys de la dictadura. Aleshores, si l'escriptor provés de convèncer-nos que, malgrat tot, matar no es mai la solució i que hi ha mitjans que, per nobles que siguin els anhels que el mouen, poden acabar corrompent absolutament els fins i degradant els qui els empren, palesaria una gran honestedat intel·lectual. Però Aramburu, exhibint un gran sectarisme, ha preferit crear personatges absolutament estigmatitzats.
Aramburu podia haver explicat que tan il·legítima i abjecta es la pàtria que es vol imposar assassinant militars, policies i polítics espanyolistes, com la que s'ha imposat amnistiant criminals franquistes, negant el dret a l'autodeterminació dels pobles i contractant els sicaris dels GAL. Podia també haver contribuït a fer-nos reflexionar sobre els dilemes ètics presents en un conflicte de naturalesa política i un desenllaç tan tràgic i violent. Per contra, ha volgut dividir el món subjacent al conflicte en dos bàndols: el dels assassins patològics i el de les víctimes immaculades, desacreditant només una de les dues pàtries enfrontades.