La mort del president Macià fou relativament sobtada i provocà un autèntic trauma nacional. Malgrat la seva avançada edat ningú s'esperava que, després de caure malalt, el president de la Generalitat -restaurada el 1931- moriria en menys de dues setmanes. Macià era un ancestre en vida i això es multiplicaria en la seva mort. Un ancestre és un avantpassat al qual la família li ret culte com a una divinitat, però en el cas de Francesc Macià això ja va passar en vida. En una carta publicada al diari lleidatà La Jornada, i que relata el retorn de l'exili el 1931 en una visita a les Borges, l'arbequí Tomàs Domingo l'anomena "Jesús que torna" i gairebé li atribueix miracles com veure plorar a un noi cec a qui Macià agafa en braços. La mort de Macià el dia de Nadal, la data tradicionalment adjudicada al naixement del Messies, només feu que reforçar aquesta idea.

Quan el president Macià va morir, la mostra de dol col·lectiva fou aclaparadora. Gent de tots els racons dels territoris de parla catalana, també de totes les Garrigues, es desplaçaren a Barcelona per fer-li el darrer homenatge al cavaller de l'ideal, l'Avi de Catalunya. Les cròniques del The New York Times parlen d'un milió i mig de persones pels carrers de Barcelona, enmig d'un fred gèlid i tot de fogueres per escalfar la multitud i que devien donar un aspecte d'èpica literària a la capital catalana. A la capella ardent tingueren lloc imatges que avui semblen políticament irrepetibles, des del dirigent del PSOE Indalecio Prieto plorant tot el matí davant del fèretre, passant pel cap d'estat i president de la República, Niceto Alcalà Zamora, agenollat davant del cos del difunt president català. De tot plegat, enguany se'n compleixen vuitanta-set anys.