La meva darrera columna, que vaig intitular Mannà a cabassos, potser els lectors recordaran que la centrava en els fons Next Generation de la UE i les oportunitats que podien oferir-nos. Com que no vaig poder estendre-m'hi tant com hauria volgut, en aquesta tornaré a referir-m'hi a risc de fer-me pesat.

Com és públic i notori, l'excés de purins que produeix la nostra ramaderia amb relació a la terra disponible per absorbir-los constitueix ara com ara potser el principal problema que tenim plantejat a la comarca. Constitueix un problema econòmic (atesa la important aportació de la ramaderia al nostre PIB), ambiental (per l'afectació sobre les aigües i la pestilència) i polític (per les topades entre els partidaris i els detractors de la incineració). Doncs bé, penso que tenim l'oportunitat de resoldre totes aquestes amenaces i convertir-les en una gran oportunitat: la conversió dels purins en adob orgànic de qualitat com a paradigma de l'economia circular. Els qui han estat pugnant per una planta d'incineració de residus urbans (que bona part de la població no vol) com a instrument per tractar les dejeccions penso que tenen l'obligació de presentar un projecte susceptible de ser finançat amb els fons esmentats per tal de generar compost de qualitat a partir dels purins. I la Generalitat s'hi hauria de sumar posant l'IRTA i el seus serveis tècnics a la seva disposició i empenyent la Facultat d'Agrònoms i les grans integradores (CAG i Vall-Companys, al cap i la fi les principals responsables dels excedents de purins) per tal que també s'hi impliquin. Repeteixo, els abundosos diners de la Next Generation poden esdevenir el mitjà financer privilegiat per convertir la nostra comarca en un exemple d'economia sostenible i capdavantera i, si el desaprofitem, ens en penedirem sempre.

L'altre àmbit és el de les energies renovables. Soc partidari d'incentivar tant com es pugui l'autoconsum domèstic d'energia. Ara bé, gran part de l'energia renovable s'haurà de seguir produint en grans instal·lacions promogudes per empreses i la nostra comarca, pel fet de posseir terrenys idonis per acollir-les d'escassa productivitat i sense gaire valor afegit turístic, és candidata segura perquè se n'hi implantin. El repte, doncs, és aconseguir que la implantació es faci d'acord amb uns criteris de racionalitat econòmica, social i paisatgística que no malmetin el nostre potencial en tots els ordres i la nostra qualitat de vida. Cal fugir, a parer meu, de la massificació, de la dispersió indiscriminada i dels models de rendibilitat passiva (en els quals la producció d'energia no contribueix a crear ocupació ni fixa població). I cal apostar, per contra, per la planificació, l'optimització i la idoneïtat dels emplaçaments. Per exemple: potenciar les teulades abans que la terra campa, prioritzar els terrenys degradats i improductius, preservar els de valor ambiental i evitar les altes densitats que aboquen al monocultiu empobridor. I, finalment, cal exigir a la Generalitat que legisli per tal que l'energia que acabem exportant pagui un cànon que serveixi per desenvolupar la comarca i abaratir l'electricitat de les empreses que vulguin instal·lar-s'hi o ja hi són. Si no, només farem que hipotecar el territori per produir l'energia necessària i a preus competitius que altres de més dinàmics i emprenedors utilitzaran per fer un gran salt endavant en la creació de riquesa i de llocs de treball, mentre nosaltres ens quedem amb un pam de nas.