A finals del mes d'octubre, la Seu Vella acollia l'acte d'atorgament del títol de fill predilecte de la ciutat de Lleida a l'escriptor Josep Vallverdú. El paisatge garriguenc hi prenia volada gràcies a la presència, a l'altar, d'un parell d'oliveres i d'una borrassa en plena collita, acompanyades pels clapits del gos Rovelló i pel so angelical de l'arpa. Al fons de la catedral hi seia una representació d'amics garriguencs. Era una vetllada per escoltar i per aprendre. I quan calia, per aplaudir i fer-li costat. Vam saber que per disposar d'aquest escut honorífic només calia haver nascut a la població. En el seu cas, al carrer Carme de Lleida. El que no sabíem era que, al llarg de més de cent anys, només s'havia concedit aquesta màxima distinció de la Paeria a tres lleidatans il·lustres. Un compositor, Enric Granados; un militar, Emilio Barrera, i un pintor, Jaume Morera i Galícia. En el cas del capità general ho havia propiciat el règim dictatorial de Primo de Rivera. Però més enllà del matís històric, el que comptava era que ara es concedia el distintiu a un escriptor amb profundes arrels garriguenques.

Aquest homenot, de mirada tolerant, amb 97 anys construint ponts d'una innegable saviesa, encara continua escrivint. I ho pot fer perquè la salut no li ha girat mai l'esquena. Diu que sempre es commou quan trepitja la catedral. I es reafirma en la idea que és un escriptor compromès plenament amb la seva tasca i que sovint s'indigna amb les injustícies que pateix el seu país i la seva gent. Mai no s'ha sentit un pam lluny de Lleida. Ni dels altres indrets on ha viscut. I ens recordava que la seva literatura es mantindrà sempre fidel a l'esperit català i, sobretot, ponentí. Com diria el mestre Torrent, amb els anys ha après a llaurar dret.

Sense fixar-nos amb deteniment, ja que ho impedien les mascaretes, vam anar repassant les persones que havien acudit a l'acte. Hi vam trobar a faltar l'Eloi, el seu fill. Ens va saber greu. El coronavirus no havia permès que hi fos present. Potser ens va descol·locar més que, en dies posteriors, no sortís ni un sol mot d'aquest esdeveniment al quinzenal SomGarrigues. No vam entendre aquest descuit. No costa gens omplir una borrassa. Ni que sigui fora de temporada.