Una vegada vaig sentir dir a Joan Solà (es veu que ell ho havia sentit de Fabra) que canviaria tots els diccionaris de la nostra llengua perquè els joves de plaça Catalunya parlessin tal com els vells. Ho deia per dos raons: per un costat, perquè no trobarem cap altra llengua amb un nombre de parlants similar que tingui ni el nombre ni la qualitat dels nostres diccionaris i, per l'altre, perquè tenia raó.

I és que les llengües canvien, ho han fet sempre. El problema que tenim nosaltres és que tots els canvis ens van en la mateixa direcció. Tenim actualment en vies d'extinció, per exemple, lèxic fins ara plenament consolidat, com ara pollastre, colom o bolquer; les coses ja no fan pudor, sinó que oloren (aquesta és brutal...), per no parlar de la reculada constant que pateix la sintaxi (també només, per exemple) amb la pèrdua o addició constants d'uns pronoms que als de la meua generació semblaven impensables: el verb ser-hi substituït per estar: (que) està el Marcel? I caure's o callar-se en comptes dels seus respectius sense pronominalitzar.

No perdem de vista tampoc cap on caminen els nostres patrons dialectals, encarats sempre cap al català central. També tenim pèrdues en el lèxic: ja no anem a estudi, sinó a escola o col·legi; en comptes de fer cagar el tronc o la soca tenim el substantivat cagatió. Tot i tindre sengles entrades corresponents al DIEC, el xocolate ha deixat de ser masculí, les mançanes i les mangranes han perdut les enes pel camí, els possessius amb u (teua, meua) ja són una entelèquia -de la mateixa manera que l'article lo-, els subjuntius amb o (que arroplegos, t'haig dit) també tenen les hores comptades i aviat els arribarà l'hora a les formes plenes dels pronoms (me, te, mos...) canviades per les reforçades (em, et, ens...).

Cert que no hem de perdre mai de vista que l'objectiu general és el de tota la llengua, però tampoc es tracta d'anar perdent batalles fratricides.