Escric aquest article el 28 de març, per tant desconec com acabarà el debat d'investidura que continuarà el dimarts dia 30. No puc pas dir que em sigui igual i,  lògicament, em preocupa com acabarà la situació de desgavell polític en què ens trobem a Catalunya, però també és cert que cada vegada m'ho miro amb més distància i, davant d'aquesta crisi, recordo les paraules que Josep Pla posa en boca del seu pare: "Quan era jove pensava que tot estava per fer, i ara que soc gran, veig que no hi ha res a fer".
De vegades sembla que els anys condueixin irremeiablement al pessimisme, i la realitat s'encarrega de  confirmar-ho. Segons comenten els mitjans de comunicació, la discrepància entre ERC i JuntsxCat per arribar a un acord de govern radica en el paper preponderant que aquests darrers reclamen per a un surrealista organisme anomenat Consell per la República, presidit per Puigdemont, al qual amb bona lògica els primers s'oposen obertament, reclamant el seu dret a dirigir el govern, com la força amb més representació dins del bloc independentista.  Ja veurem quant dura aquesta topada i qui finalment cedirà o, fins i tot, si aquest enèsim desacord ens abocarà o no a unes noves eleccions d'aquí a uns mesos.
Mentrestant, els problemes reals del país i dels seus ciutadans continuen i s'agreugen. La pandèmia no remet, les vacunes no arriben amb el ritme que s'esperava, la recuperació econòmica encara no es nota i moltes persones pateixen l'impacte d'una crisi que afecta l'ocupació i sectors bàsics com l'hoteleria, el turisme, el comerç i els serveis.
Afrontar aquesta situació hauria de ser la principal preocupació dels responsables polítics. Que és complexa i difícil ja ho sabem, però com a mínim els ciutadans necessitem veure que els nostres representants s'hi posen de ple. Per aquesta raó han d'establir prioritats i, abans de discussions estèrils sobre qüestions que no interessen per a res la majoria de la gent, cal cercar acords respecte a com resoldre els vertaders problemes que patim.
Si en el debat entre les forces polítiques que aspiren a governar es plantegessin mesures concretes per lluitar contra la pandèmia, per reforçar els serveis públics de salut i educació, si es parlés del suport als sectors productius afectats per la crisi, si es contemplessin els problemes del  món rural, si l'equilibri territorial fos una preocupació real, etc., de ben segur que es podria arribar a acords entre algunes d'aquestes per aplicar un programa de govern. La realitat és tossuda i, davant d'una situació tan preocupant, es poden proposar diverses sortides més o menys encertades, però el que no es pot fer és amagar el cap sota l'ala.
Em temo, però, que fins ara no ha estat així. Les discussions, segons hem conegut i s'ha publicat, han anat de com minvar la capacitat operativa de la nostra policia, els Mossos d'Esquadra, davant de situacions d'emergència. De si qui realment dirigia el Govern era el president elegit pel Parlament o algú des de Bèlgica, mitjançant un organisme privat que no representa ningú. De com activar o reprendre la confrontació amb el Govern de l'estat. De com aprofitar el Parlament com una eina política de la majoria independentista. De com tornar a endegar  accions unilaterals que ja sabem com acaben... i amb aquests vímets no es pot construir res seriós i durador.
Si es perllonga  aquesta situació de bloqueig, queden motius per a l'esperança? Si ens atenim als fets objectius, no gaires, però els dimarts no s'arriba a un acord, queden encara dos mesos per intentar refer pactes, per canviar d'estratègia i, fins i tot, per cercar nous socis. 
En política hi ha sortides estranyes, però crec que encara no les hem vist totes. Aquí sí que potser em deixo portar massa per allò que deia Gramsci: "Enfront del pessimisme de la raó cal l'optimisme de la voluntat". El temps ens dirà si ha estat així.