Posem-nos en escena. Han transcorregut els anys i a desgrat de tots els camins, dreceres, trencalls, corriols i gossets afligits, en no poques famílies aquells dolços infants encara viuen a casa dels pares a pensió completa. La paciència paterna és una virtut heroica; el que us he dit em ve de primera per lligar-ho amb els relats certs que ara llegireu.
Sovint parlo amb el Carles, un vell company de Lleida. Ell i la Pilar, la seva dona, van fer el pas. Vivien en un pis amb els tres fills; el més jove, de vint-i-set anys. Naturalment, cap dels tres mai no va considerar necessari cooperar activament en els quefers d'organització, aprovisionament i neteja de la llar, però sí a presentar inajornables requeriments i comandes. A tall d'exemple: a) "Mare em pots planxar la samarreta i els texans que aquesta nit surto?" b) "Pare, agafo el teu cotxe, el meu encara és al taller... ens costarà una pasta". c) "Mare, no hi ha cap iogurt desnatat a la nevera!" Segur que podeu ampliar amb facilitat la llista d'instàncies i reivindicacions.
Primer es va jubilar el Carles i un parell de mesos després, la Pilar. Ell, que va "fer la mili" a Còrdova, és possible que recordés la recomanació d'Averroes, el savi metge andalusí del segle XII:  "La ciència de viure consisteix simplement a eliminar tot allò que ens amoïni". Quina gran pensada! Un bon dia la Pilar i el Carles van percebre un llamp revelador, una llum fascinant seguida d'una visió ben bé equivalent a la de l'apòstol Pau anant cap a Damasc. A l'hora de dinar d'un recordat diumenge de maig varen trucar a la porta de casa seva, i davant dels perplexos ulls dels seus fills els feren solemne lliurament de la clau de casa i els van fer sabedors que podien quedar-se amb el pis i tot el contingut, inclosa la nevera, la planxa i el lloguer, ja que ells se n'anaven a viure a un apartament de Cambrils... d'una sola habitació!
La Pilar, ben divertida, em deia que el que més li va doldre fou no gravar la cara que van posar. 
Us vull exposar un altre cas que també s'ho val. Fa més de trenta anys que soc amic del Maties, un excel·lent professional i bona persona, que sempre s'ha preocupat dels quatre fills, que ja bufen més de trenta espelmes. Per desgràcia, la seva dona va morir pocs anys després de néixer l'últim; un infortuni que el deixà marcat. La configuració que tenia de ser pare estava més propera a la tolerància dels rellotges tous de Dalí que del toc de corneta. Ells, dues noies i dos nois, amb els anys van desenvolupar una admirable habilitat per pidolar-li diners invocant sobtades necessitats, sempre properes als 300 euros. El menú era simple: de primer una emfàtica presentació de mancances i penúries i de segon la commovedora demanda de diners "a tornar". El Maties els creia o els volia creure. Ningú no va tenir gaire en compte que ell també necessitava la pensió que prou que es mereixia. 
No soc de donar consells, però l'amistat és l'amistat, i li vaig fer una recomanació acabada amb punxa: "Maties, per tractar amb guineus has de ser una mica guineu. Et proposo que de tant en tant truquis a cada una de les quatre sangoneres que tens per fills i els demanis diners perquè et cal canviar de nevera, han de venir els paletes, una avaria del cotxe... Les possibilitats són infinites. No et prestaran ni cinc, però tinguis per ben segur que tampoc te'n demanaran". La cosa ha funcionat perquè sovint em telefona per invitar-me a un bon dinar... pagant ell.