Totes les darreres estadístiques publicades situen l'atur juvenil (entre 20 i 30 anys) en gairebé un terç de la població activa d'aquest segment d'edat. Són xifres esborronadores, perquè impliquen un malbaratament de capital humà de primera qualitat que, forçosament, ha de tenir conseqüències en la productivitat, el consum, la natalitat i el progrés en tots els ordres de la nostra societat. És un malbaratament palès i notori, que desperta molts planys i genera molts debats, però que no sembla que ni ara i a mitjà termini cap govern sàpiga com resoldre.
Disposem, doncs, de molts joves (bona part d'ells qualificats) sense feina i alhora tenim moltes feines sense joves... autòctons. És a dir, el nostre mercat de treball ha d'importar centenars de milers de joves immigrats, que han de venir forçosament per cobrir els llocs de treball que deixen vacants els nostres joves. La majoria de la societat té assumit que cal immigració per completar el nostre mercat de treball i satisfer la nostra economia, ara bé, que n'hagi de venir tants des de fa tant de temps mentre persisteix un altíssim atur juvenil indica un seguit de desajustos i de decalatges que no podem obviar si volem fer les coses ben fetes com a país.
Per què mentre gran part del nostre jovent no troba la feina que busca, han de venir tants joves immigrants a fer la que ells no volen fer? A parer meu, per un seguit de raons de diversa índole. La primera, perquè, atesa l'oferta de treball de la nostra economia (de poc valor afegit, amb un salari mitjà baix i moltes feines que no requereixen gaire qualificació acadèmica), produíem massa llicenciats universitaris i pocs tècnics mitjans i superiors de Formació Professional. Mentre la gran majoria de famílies autòctones encarin els seus fills envers els estudis universitaris (potser tant o més per motius d'estatus social que no pas estrictament laborals) i moltes menys cap a la Formació Professional, molts joves restaran condemnats o bé l'atur (fins a obtenir la feina cobejada) o a fer feines per a les quals estant sobrequalificats, amb la corresponent frustració i inestabilitat laboral que això pot comportar. La segona raó és perquè la nostra economia descansa en una proporció més gran que altres d'europees en el sector serveis i agrari (turisme i restauració, peonatges), en els quals els sous són magres, estacionals i les possibilitats de promoció escasses. La tercera raó, perquè la nostra economia és poc intensiva en tecnologia i coneixement i la seva productivitat és escarransida i requereix menys titulats universitaris que altres. La quarta és que amb un estat del benestar menys desenvolupat que molts dels països europeus occidentals (la pressió fiscal és mitjana-baixa) es necessiten menys titulats en els àmbits sanitari, docent o social. I la cinquena és que les nostres classes mitjanes (amb una mitjana d'un fill i poc més per família) prefereixen que els seus fills romanguin a l'atur o ampliant el currículum acadèmic un grapat d'anys, abans que acceptar segons quines feines, encara que sigui temporalment, perquè podem permetre-s'ho econòmicament i els sembla socialment degradant que treballin en ocupacions mal retribuïdes i poc prestigiades.
Aquesta és la societat que per a bé i per a mal tenim i no crec que de moment existeixi prou consens social i polític per canviar-ne els fonaments que la sostenen. Penso que no té cap sentit tenir tants joves sense treballar (alhora que n'hem de cridar tants d'estrangers per substituir-los en aquelles feines que defugen) i perllongant l'adolescència i que això ens perjudica en tots els ordres i que podríem posar-hi remei si volguéssim, encara que fos gradualment i mitjançant un seguit de reformes consecutives. Una altra cosa és que hi estiguem disposats, perquè caldria canviar un seguit de concepcions psicològiques, estructures productives i prejudicis socials, que veig molt arrelats.