Podria dedicar aquest article a parlar només del desdoblament de gènere o del totis de la consellera Verge, però ja se n'ha parlat a bastament i poca cosa més podria afegir al fet que l'única aportació que hi veig és la d'embolicar la troca.
M'interessa anar una mica més enllà i analitzar què es comença a entendre com a feminisme. Personalment sempre m'haig considerat feminista en la mesura que entenc el feminisme com a la lluita per a la igualtat (de fet, el DIEC el defineix com a equiparació de drets), però avui dia ja no tinc tan clar que així sigui. De fet, per posar un parell d'exemples, només el fet de no ser partidari del desdoblament (i molt menys d'inventar morfemes sense concordança -totis lis personis-) o de la paritat forçosa en càrrecs electes, ja genera animadversió en segons quins sectors.
Però directament no hi combrego quan (ja no només a Twitter o al bar, sinó també en mitjans), per exemple, s'associa l'adjectiu "masculí", per se, com a punt de partida, a tota una sèrie de valors cadascun més negatiu que l'anterior. I tot plegat mentre es mantenen les xifres d'abusos, les d'escletxa salarial, o als instituts algunes nenes de 1r d'ESO taral·legen tornades de cançons trap amb un to sexual absolutament denigrador i encara hi resten
importància quan els ho fas notar.
I crec que tots aquests factors fan que, de vegades, un moviment que hauria de ser hegemònic, per simple sentit comú, deixi de considerar-se una opció prou vàlida per la falta de rigorositat. Per dedicar esforços en banalitats que no duen enlloc, per atorgar carnets del bon militant, o per deixar de considerar com a aliats aquells que no s'alineen amb la totalitat de posicions que planteja el moviment.